converses a Praga

La importància de tenir sostre

2010-06-11T18:54:00.002+02:00

Al cafè de l'11 de juny hem parlat d'arquitectura, d'edificis i de la importància de tenir sostre. Un simple repàs entre la variada tipologia d'edificis ens dirà força coses sobre una cultura determinada.

En txec podem començar per exemple per la víla, i parlem d'una casa gran, noble, amb almenys dues plantes i sovint un entorn enjardinat i cuidat. El cap de l'Estat resideix en una víla. Però l'ambaixador d'Espanya viu en una "residència", i entenem el mateix que víla. A Catalunya una "vil·la" és una "casa més o menys luxosa, situada fora de la ciutat, generalment voltada de jardí" (del diccionari, i no ho confongueu amb "vila" volent dir població, com "la vila de Gràcia"). Els primers en construir vil·les van ser els romans rics, una gent que sabia viure bé.

Durant una època, els burgesos es van construir cases grans, residències d'estiu, i en comptes de "vil·la" se'n va començar a dir "torre" perquè amb la decoració s'imitava els castells i els palaus, de forma kitsch, amb un estil de pastitx historicista. Amb els anys, la "torre" va passar a ser qualsevol xalet convencional dels que la classe mitjana es construïa com la segona residència, igualment voltat d'una mica de terra, jardí, una piscina, etc.

El més semblant que es coneix a la chata a Catalunya és "bungalow", paraula evidentment internacional: un construcció senzilla, poc equipada, com una simple residència d'estiu, un lloc per dormir, a Txèquia normalment prop d'un riu o d'un llac, i a Catalunya normalment prop del mar. No parlaríem de colònies, d'aglomeracions, però sí de càmpings, que tenen seccions amb bungalows, seccions per deixar la caravana i seccions on plantar la pròpia tenda.

La chalupa és un edifici de l'arquitectura rural tradicional, situat dins de pobles o en zones més densament poblades, amb camps. No cal dir que no existeix res semblant en català, que ho podeu traduir neutralment per "casa" o dient la paraula "chalupa". L'edifici tradicional català és el mas o la masia, una casa o conjunt d'edificis que era el centre d'una explotació agrícola. Les cases situades dins dels casc urbà, en pobles, no tenen cap nom especial. Es parla d'una casa de poble, que sol ser gran i antiga i on fer reformes pot ser més car i complicat que un pis convencional.

La rodinny dum és la casa unifamiliar. En direm una casa, per diferenciar-lo del pis de o de l'apartament. El "xalet" té una connotació de segona residència, i pot ser més o menys luxós i estar completament equipat.

El cinzák és un edifici d'apartaments. El panelák no té una traducció exacta, perquè la tècnica del panell no es fa servir. Parlem de blocs de pisos i el concepte sembla més gran i més massiu que un edifici d'apartaments. Arribant a Barcelona en tren des de l'aeroport es poden veure blocs de pisos típics del suburbi de moltes grans ciutats.

El palác és el palau històric, però també parlem de "palauet", construccions més petites, que es podrien confondre amb les vil·les i les torres. Un "palác" urbà txec, en el sentit d'edifici urbà gran, amb oficines i espai comercial, no ho traduiríem per palau sinó que diríem potser "edifici tal", és a dir el nom propi de l'edifici o directament del centre comercial.

Ja veieu doncs que la importància de tenir sostre és universal, però les solucions són infinites i les correspondències mai no són del tot exactes.

Cafè català, primera experiència i pròxima cita

2010-06-08T11:50:00.003+02:00

L'11 de juny a les quatre de la tarda ens trobem de nou al cafè cubista del carrer Celetna, que en realitat es diu "Grand Cafe Orient". Divendres passat, el dia 4, ja ens vam reunir. Vam ser quatre i crec que va estar prou bé. La tertúlia comença a les quatre i en principi dura una hora, per tant qui vingui pensant que s'incorporarà més tard és possible que no trobi res, com ja li ha passat a algú.

No cal dir que és lliure, no té cap programa i està oberta la participació de tothom. El lloc em va semblar oportú perquè té bones taules i queda prop de l'Aula. Si fóssim més n'hauríem de buscar un altre.

La tertúlia és una oportunitat per continuar en contacte amb l'idioma aquests dies d'estiu. D'altra banda qui vulgui escriure coses me les pot enviar i les corregiré. No puc prometre terminis ràpids, però ho corregiré.

Cafè català

2010-06-04T11:51:00.002+02:00

A l'estiu continuem, farem una tertúlia al cafè cubista del carrer Celetna, cada divendres a les quatre, durant una hora o hora i mitja. L'assistència és lliure, no cal dir-ho, i tot el que hem de fer és conversar. Jo anticipo que només seré fora uns dies a l'agost.

Exposicions orals

2010-05-10T23:05:00.003+02:00

Tots els qui hagueu de preparar exposicions orals per a exàmens de català podeu fer servir les converses per a practicar. Us recomano triar un tema, escriure la vostra intervenció i memoritzar-ne l'estructura. Hi ha uns procediments per a l'exposició oral que es poden aprendre i que serveixen per a qualsevol tema, i els podem aprendre i practicar-los.

El 23 i 30 abril no hi ha converses

2010-04-23T08:12:00.002+02:00

Hola a tothom,

Lamento haver avisat tard, però divendres 23 i 30 estaré de viatge i no podré fer les converses. Com sempre, atendré els interessats per correu. Us podeu animar a escriure receptes i petites redaccions de tema gastronòmic.

Gràcies i que vagi bé,

Peixos!

2010-04-15T23:51:00.007+02:00

L'afició a la pesca en el món txec ha despertat entre vosaltres interès pels peixos. El "šumec" és el silur. Diu que els mascles poden arribar a fer 5 metres, pesar 300 quilos i viure 80 anys. Ja són ganes, voler enfrontar-se a una bèstia tan lletja!

La "štika" surt a una cançó infantil que feia així "je to štika, je to štika / s vodnikem se davno tyka". En català és el lluç de riu. És apreciat en pesca esportiva i gastronomia, però no arriben a ser tan grans els que hi ha al llac de Banyoles com els que hi ha per aquí.

Per últim, l'esturió, popular pel caviar, en txec és el "jeseter", sempre segons la Viquipèdia.

verdures i hortalisses

2010-03-26T08:15:00.011+01:00

albergínia (esbergínia), api (àpit), bleda, bròquil, carabassa (carbassa), carabassó (carbassó), carxofa (escarxofa), ceba, ceba tendra (1), cogombre (pepino), col, col blanca, col de Brussel·les, col verda, col-i-flor, col-i-flor, créixens (2), enciam (lletuga), endívia, escarola, espàrrec, espinac (espinaca), fava, hortalissa, mongeta tendra (bajoca), moniato, nap, pastanaga (safanòria, carlota), patata (creïlla, pataca), pebrot, pèsol, porro, rave, remolatxa, ruibarbre, tomàquet (tomaca, tomata), verdura, xirivia (3).

Entre paràntesi variants col·loquials, vulgars o locals.

Notes:
(1) Heu preguntat què és un calçot. És una variant de la ceba tendra.
(2) El créixens és una planta medicinal. A la viquipèdia surt com creixen.
(3) La xirivia és de la família de la pastanaga. És una mena de pastanaga, per dir-ho de forma simple. La viqui us pot funcionar molt bé com un diccionari, sempre i quan hi hagi l'article en els dos idiomes. Així en txec el creixen és "Potočnice lékařská".

(Font: Ernest Sabater, Diccionari ideològic. Barcelona, Barcanova, 1990.)

Bacallà a la manera mediterrània

2010-03-26T01:42:00.005+01:00

Ingredients per a quatre persones:
400 gr. de filets de bacallà (uns substitut és el pangasius)
4 tomàquets
farina blanca
4 culleres d'oli d'oliva verge extra
1 porro (pot ser també ceba)
julivert
un gra d'all
1/2 got de vi blanc
tàperes
sal i pebre

Preparació:

Posem 4 cullerades d'oli d'oliva dins d'una paella ampla per escalfar-lo, després afegim el porro o la ceba en rodanxes primes, un gra d'all i un petit grapat de tàperes.

Quan la ceba (o el porro) estarà daurada, posem els tomàquets frescos tallats en trossos gruixuts, salpebrem i fem cuinar durant 10 minuts a foc lent.

Mentrestant enfarinem bé els filets de peix de totes dues bandes. Fem evaporar mig got de vi blanc dins a la salsa i hi posem els filets enfarinats de manera que no es toquin entre ells. Afegim un polsim de pebre negre i un grapat de julivert.

Fem cuinar els filets durant 5 minuts a foc lent, després els girem i fem cuinar de l'altra banda durant uns altres 5 minuts fins que seran ben cuinats. Servim tot seguit junt amb la seva salsa.

Col de Kolozsvár (Erdélyi Rakott Káposzta)

2010-03-26T01:36:00.003+01:00

Una recepta de la Milena

Aquest plat no és ben conegut aquí. Originalment prové de la regió romanesa de Transilvània, que era part de l'imperi austro-hongarès.(Kolozsvár és el nom hongarès de la ciutat Cluj).

Vaig menjar-lo per primera vegada al meu viatge de nuvis a Budapest i després vaig intentar obtenir la recepta. En aquell temps era bastant difícil obtenir un llibre de cuina hongaresa escrit en un altre idioma que hongarès. A la fi vaig trobar el llibre "Ungarische Kochrezepte" de Károly Gundel, el famós cuiner hongarès. Ja que és la recepta és bastant complicada, he provat de simplificar-la una miqueta, sens influir el gust final.

Llavors, primer es fa un sofregit de ceba i greix (la cuina hongaresa prefereix llard), hi afegim la cullerada de pebre vermell, l'arròs, ho salpebrem i afegim el xucrut, comí de prat i una tassa d'aigua. En la recepta original es fa separat, l'arròs i la col, però jo els poso junts a l'olla exprés i els guiso 10 minuts.

Mentrestant, en una cassola es fa un sofregit nou, hi afegim el pebre vermell, uns alls, la carn de porc picada, ho salpebrem, hi posem una llauna de purè de tomàquets i guisem la mescla també 10 minuts.

Després farem les capes en una cassola o un rostidor: l'arròs amb col, la carn, crema agra, xorisso en rodanxes; s'hi pot posar també els ous durs en rodanxes (però no és necessari), tot ho repetim 2-3 vegades, al capdamunt ha de ser l'arròs i una capa de la crema agra. Ho posem al forn per 40 minuts, a l'inici ho tapem amb un paper d'alumini.

Segons la recepta original també s'hi poden posar costelles fregides, costelles fumades i llonganisses. Però això seria una bomba calòrica!

Completat amb cervesa ben freda, no falta res! Preparo aquest plat quan tinc convidats, i tots els que el van tastar van quedar molt satisfets.

Bon profit! Jó étvágyat!

P.S. Pel que fa a Károly Gundel, són famosos els seus creps (Gundel palacsinta), farcits amb una barreja de nous, rom, mantega, sucre i panses. Han de ser servits amb salsa de xocolata. Una delícia!

provar i tastar

2010-03-26T01:24:00.002+01:00

Es fan proves amb les màquines, les substàncies i els procediments. Podem provar un cotxe, una recepta de cuina; podem provar una forma d'organitzar-se amb la parella per cuidar els fills i rentar els plats. Podem provar d'aprimar-nos, fer esport, deixat de fumar i tot el que ens passi pel cap.

El que no podem provar és el gust dels menjars. El menjar el tastem. En txec també hi ha dues paraules, dos verns, zkusit i ochutnat.

Delikatessen de gust delikat, per a gurmets i gormands

2010-03-26T01:18:00.003+01:00

En txec “delikatessen” vol dir en general menjars refinats, d'alta qualitat, a un preu superior o molt superior a la mitjana. La paraula genuïna txeca és "lahůdka". Jan Paukert, el local quasi centenari de Praga, és una "lahůdkarství". La paraula delikatessen sembla que és alemanya, no sé si es fa servir en txec o es veu molt pel centre de Praga pensant en el turisme alemany.

El que sí es fa servir en txec és l'adjectiu "delikatny". En els dos casos, l'arrel és llatina, la mateixa de “delicat”, “delicadesa”.

Una situació pot ser delicada, i no costa imaginar-se'n una. Una persona pot estar delicada de salut, o directament ser delicada. "Ai nen, que delicat que ets!", li direm a l'amic que es queixa quan anem d'excursió, i pregunta a cada moment si falta molt per arribar.

Ara bé, una delikatessen no és una delicadesa. Podeu tenir que té un gust “delicat”. El gust delicat és no solament dels dolços, sinó de tot allò que no és massa fort i especiat. Delicat seria de fet el contrari de fort. Però no parlarem de botigues de delicadeses, sinó de de botigues gourmet, o de gastronomia. “Gourmet” és una paraula francesa i en català ja és al diccionari com "gurmet". El gurmet és la "persona afeccionada a la bona cuina", el "coneixedor, de gustos refinats, que sap distingir i apreciar la bona cuina i els bons vins".

En canvi el gormand és "aquell a qui agrada de menjar bé i amb plats abundosos, que representen en conjunt una dieta superior a la necessària per a les condicions específiques de la persona."

En txec sembla que es confon "gurmet" i "gurmán" com si fossin el mateix, quan no ho són.

Amanida (Gastronomia, 4)

2010-03-19T12:23:00.003+01:00

"Amanir" és preparar amb oli, sal i vinagre. Per tant qualsevol cosa preparada (barrejada) crua amb oli, sal i vinagre és una amanida. Normalment hi ha enciam, que és la fulla verda. N'hi ha diverses espècies. L'escarola és un enciam de fulla petita i recargolada que recorda els cabells arrissats, i amb un punt més amargant.

En l'amanida tradicional hi ha fulla d'enciam, tomàquet, olives i ceba tallada en anelles, més l'oli i la sal. D'olives n'hi ha de moltes espècies, però l'oliva verda i l'oliva negra són el mateix fruit, verd i madur. Hi ha molta gent adulta de ciutat que es pensa que són fruits diferents.

En l'amanida es pot posar un component de carn o greix: tires de pollastre rostit, cansalada, llonganissa. També s'hi pot posar formatge grec, o italià, del tipus de la mozarel·la. Podem posar elements dolços: poma tallada en daus, maduixa, panses, pinyons. També podem posar ou bullit i tires de pernil rostit.

La clau és no complicar-ho molt, no posar-hi moltes coses, i permetre trobar les diferències de gustos i textures.

Per exemple: tomàquet tallat en rodanxes, tires de pebrot vermell rostit, rúcola. O bé tomàquet tallat en daus, barrejat amb sardines en conserva. O bé: tires de pebrot vermell i groc rostit, olives negres, tàperes. O bé: enciam i escarola, pel contrast de les dues fulles, olives verdes i negres, maduixa. Les variacions possibles són incomptables. Proveu de fer les vostres amanides amb el que trobeu a casa en un moment donat, sense cap recepta.

Paella! (Gastronomia, 3)

2010-03-19T11:42:00.003+01:00

La paella és un plat emblemàtic, imprescindible per als turistes i tota mena de visitants. És molt efectiu i colorista, és fàcil i ràpid de fer, i és molt rendible per als restaurants.

El nom complet ve de "arròs a la paella". Breument, "paella". A partir d'aquí, s'estén el costum de dir "paellera" a la paella, a l'estri, per distingir-lo de la paella, el plat. És absurd i innecessari, però existeix i us ho trobareu.

La paella com sap tothom ve del País Valencià, un lloc on s'ha conreat tradicionalment l'arròs. És un plat popular: hi ha moltes maneres de fer l'arròs, que no deixa de ser un aliment de pobre, perquè és barat i omple. Sobre aquesta base d'arròs s'afegeix el que estigui disponible: carn, verdura, marisc.

Una nota curiosa: a Catalunya, segons la meva experiència, molts homes de la generació nascuda als anys cinquanta i abans no solen cuinar ni fer feines de casa, però saben fer paella.

La recepta:

1) El primer pas és posar la carn tallada a trossos petits a la paella, amb oli. La carn té diversos gustos i textures: pollastre, conill o les dues coses, més costella de porc o ànec. El porc o l'ànec són més greixosos, i s'hi posa l'un o l'altre.

2) Fem lloc a la paella, n'alliberem un quart de la superfície, i fem el sofregit. Comencem per posar la ceba tallada molt petita. Hi afegim tres o quatre tires de pebrot vermell. En aquest punt hi ha divisió d'opinions, hi ha qui diu que de ceba no en cal: jo crec que sí. A més de la ceba un dent d'all picolat o tallat molt fi. Quan està daurat, hi afegim una llauna de tomàquet de qualsevol marca italiana, o bé polpa de tomàquets naturals. El tomàquet natural, quan està madur, es pot ratllar.

3) Quan l'aigua del tomàquet s'ha evaporat una mica, barregem el sofregit amb la carn. Afegim verdura: mongetes tendres (que haurem bullit abans) i pèsols. La verdura, no cal dir-ho, fresca o congelada, mai de llauna perquè no té cap gust ni valor nutritiu. A València hi posen un fesol blanc gros, però no és imprescindible. També s'hi poden posar carxofes, adequadament rentades i pelades. Si volem fer una paella vegetariana haurem prescindit de la carn i en aquest punt hi afegirem tot el que ens vingui de gust: col-i-flor, bròquil, pastanaga tallada en cubs o trossos més o menys grans, etc.

4) Afegim l'arròs. En la meva experiència millor el de gra llarg, i el truc de l'àvia era una tassa de cafè per adult. Hem de deixar que l'arròs xucli els sucs, els olis i els greixos de la carn i les verdures.

5) Un cop l'arròs està amarat de sucs i greixos hi afegim el brou (dit també amb la paraula castellana "caldo"). El farem de carn o de marisc, segons fem la paella amb una cosa o l'altra. Hem de cobrir tot l'arròs i deixar que l'aigua s'evapori. Hem d'anar tastant l'arròs per comprovar la cocció i la sal. Hem d'afegir ara el safrà o el substitut.

6) En la paella de marisc, l'afegim després del sofregit i abans de l'arròs, que és l'últim que es posa. Fem servir sobretot gambes mitjanes, musclos, cloïsses i calamars. Podem fer servir marisc i una mica de carn, només marisc, només carn, sempre en funció dels gustos i l'experiència personals.

7) Durant la cocció convé reservar el marisc, és a dir treure'l de la paella, perquè no es ressequi, i col·locar-lo al final. També podem reservar carn, si veiem que no tenim lloc a la paella, i posar-la al final. La base de la paella es pot preparar, i l'arròs es tirs quan arriba l'últim comensal, perquè si no es passa. Finalment, és opcional condimentar l'arròs al plat esprement el suc de mitja llimona fresca.

Dolç, salat, amarg i àcid, o el gust (Gastronomia, 2)

2010-03-19T11:27:00.003+01:00

Com hem vist en l'entrada anterior, cuinar, coure els aliments, és sempre bullir, guisar, fregir o rostir. Continuarem amb el conceptes bàsics parlant del gust.

Els quatre gustos bàsics són dolç, salat, amarg i àcid. Modernament s'afegeix "umami", el gust de la proteïna de la carn. De tot això en vam parlar amb el vi, al semestre passat.

salar i salpebrar: salar és posar sal, moltes vegades s'ha d'anar salant i comprovant el gust, perquè l'aigua es va evaporant i la sal queda, de manera que el gust pot canviar.

"Salpebrar" és posar sal i pebre. Com que moltes vegades es posen junts, existeix la paraula "salpebrar". La carn moltes vegades s'ha de salpebrar.

sucre: quan posem sucre endolcim, i moltes vegades és opcional, a cadascú li agrada el te o el cafè amb més o menys sucre. El sucre es mesura en cullerades, i a vegades ens posem un terròs o dos. El terròs de sucre és un invent txec si la memòria no em falla, i terròs vol dir en primer lloc un tros de terra compacta, o el tros de terra que hom conrea.

Hi ha una multitud d'espècies i herbes per donar gust al menjar. És molt comú pebre negre per a les carns vermelles, blanc per a l'aviram i el peix. Les herbes mediterrànies es fan servir molt: romaní, farigola i moltes altres.

Gastronomia (1). Guisar, bullir, fregir i rostir.

2010-03-05T15:29:00.005+01:00

***Actualitzat el 19 de març***

Aquest semestre estarà sota el signe de la gastronomia, d'acord amb l'interès que vàreu expressar a finals del semestre anterior.

La gastronomia catalana és una de les variacions de la gastronomia meditarrània. Parlarem de les operacions lligades a la cuina, i llegirem receptes en comptes de llegir literatura.

Començarem per conceptes bàsics. Per a les vostres recerques de vocabulari i fraseologia, recordeu que existeix un gran invent anomenat diccionari. En català n'hi ha un de molt bo en línia, a diccionari.cat.

Parlem de formes de cuinar, en primer lloc. La primera paraula és "coure", que de fet és quasi un sinònim de cuinar.

coure és la paraula genèrica per definir el processament d'un aliment mitjançant l'aplicació de calor. Els aliments no són l'únic que es cou, també es cou la ceràmica. El que té en comú el procés és aplicar calor sobre una substància o material i canviar-ne les propietats.

guisar en el diccionari és sinònim de cuinar. Però especialment és cuinar amb sucs i condiments, és a dir amb poca aigua, l'aigua justa perquè les coses deixin anar sucs i no es cremin.

fregir és cuinar o coure amb oli o qualsevol altre greix, com el llard o la mantega. Les patates fregides, per exemple. saltar és una forma de fregir, però a foc viu, i agitant el contingut de la paella, i generalment de forma breu, el just perquè les coses agafin un altre gust. Per exemple la verdura bullida canvia si se salta, amb una mica de ceba fregida prèviament.

bullir és coure en aigua abundant. La verdura bullida és sana. La pasta s'ha de bullir. Relacionat amb el bullir és fer "al vapor": es bull aigua al fons de l'olla i el sol pas del vapor calent a través dels aliments els prepara. Els espàrrecs o els musclos es poden fer al vapor.

rostir és, diu al diccionari,"coure un aliment (sobretot carn) a foc viu (en un ast) o en aire calent (en un forn), a vegades untant-lo amb greix o oli. Rostir una cuixa d'anyell a l'ast. Un pollastre rostit al forn." La definició completa, aquí.

L'aliment el podem preparar guisat, bullit, fregit o rostit, i para de comptar. Un cop sabem això, hem de veure quin gust li donem.

Més correspondència formal. Cas 3

2010-02-26T01:21:00.002+01:00

Praga, data
Nom i cognom
Organització
Títol

Benvolgut|Distingit senyor,

He deixat "benvolgut" perquè l'estudiant ho havia posat i vull que ho compareu amb "distingit". En aquestes circumstàncies, "benvolgut" pot tenir un matís irònic que pot ser contraproduent, perquè la carta explica que aquest "benvolgut" senyor encara no ha pagat uns diners. "Benvolgut" es fa servir amb amics o amb gent que no coneixem però de qui podem esparar complicitat, i a la qual ens podem dirifir sense formalismes.

Li escric en relació amb les beques per als estudiants estrangers de català.

Està molt bé introduir el tema així.

Jo vaig obtenir una beca de 900 euros per a una estada de quatre setmanes a Barcelona. Ja vaig pagar pels cursos de la llengua catalana a la Universitat de Barcelona i quan vaig arribar a l'institut lliurar tots el formularis necesaaris al vostre personal, el seu col·lega em va dir que m'enviarien els diners la setmana pròxima. Ja estic esperant més de tres setmanes i encara no tinc els diners al compte corrent.

Això de no tinc als diners al compte corrent queda innecessàriament dur. Es pot acabar amb "no tinc els diners". Una expressió habitual en aquests casos és "no m'han arribat els diners".

Volia demanar-li que m'enviïn els diners el més aviat possible, perquè ja he complert totes les seves demandes.

Moltes gràcies per la seva ajuda.

Atentament,

XXX
Adreça del remitent

L'estudiant posava "demanar si", i jo he deixat "demanar" i he posat "que". Novament al final veiem que es demana l'acció.

Posar l'adreça o dades de contacte després del nom també és una bona idea.

Més correspondència formal. Cas 2

2010-02-26T01:00:00.005+01:00

Praga, data
Nom i cognom
Organització
Títol

Distingit senyor rector X,

em dic Lorenzo C. i us escric perquè el secretariat no m'ha reconegut encara el meu títol universitari.

Bé, aquí és un exemple molt breu, però no es pot negar que l'exposició del problema està clara.

Considerant | tenint en compte que falten només deu dies per al concurs de doctorat per a filòlegs, tinc la necessitat absoluta de tenir reconegut el títol ràpidament. Per això us voldria demanar la vostra intervenció per a resoldre aquest problema.

Atentament

XY

La barra vertical "|" vol dir que es pot triar entre el que hi ha als costats. "Considerant que " i "Tenint en compte que" introdueixen la frase següent. Finalment ve la demanda d'acció.

Tornem-hi! La correspondència (primer, la correspondència formal) Cas 1

2010-02-26T00:29:00.005+01:00

Us dono la benvinguda la nou semestre de conversa. Després de tota l'agitació que hi ha hagut entre semestres, per raons burocràtiques i polítiques sobre les quals no podem influir, sembla que de moment les coses continuaran com estaven. En la primera conversa del 19 de febrer vam parlar de correspondència. Aquí teniu exemples de correspondència formal elaborats per alguns de vosaltres.

Praga, data
Nom i cognom
Organització
Títol

Distingit senyor,

L'encapçalament és una de les coses més característiques de la correspondència formal. Ens solem dirigir a persones concretes en funció del lloc que ocupen en una organització.

La setmana passada vaig rebre una carta del Rectorat de la Universitat Carolina, a través de la qual se'm comunica que hauria de pagar pel setè any de la meva carrera. Com que ara jo estic al sisè any, penso que hi ha d'haver algun error al registre dels estudiants.

Això és una exposició clara i breu d'un problema. La brevetat i la concisió són fonamentals en aquesta correspondència. El llenguatge és asèptic, solament es descriuen fets.

Per aquesta raó li li demano si pogués controlar les meves dades i canviar el veredicte del Rectorat, perquè segons la norma XXXXX encara no tinc cap obligació de pagar pels meus estudis.

Moltes gràcies per la seva ajuda.

Atentament,

X.Y.

PD. Documents de matriculació als meus cursos (6 pàgines)

En un cas així convé citar els arguments legals segons els quals basem les nostres afirmacions. Quan creguem necessari adjuntar còpies de documents ho posaren en una postdata.

"Postada" ve de Post Data, o sigui, després de les dades, abreujat PD. També podeu trobar PS, Post Sriptum, després de l'escrit. Crec que és una influència de l'anglès.

per cert

2009-12-14T09:31:00.003+01:00

La fórmula "per cert", que és bastant informal, ens serveix per introduir o ampliar una conversa o una exposició en curs. És molt útil, i és molt productiu esforçar-se en ampliar aquest tipus d'expressions que expandeixen el discurs.

Per exemple, el professor es podria passar tota l'hora fent la classe, i al final dir. "Per cert, ja tinc els resultats de l'examen", i posar-se a repartir-lo per comentar-lo en grup.

De tota manera no confieu gaire en fórmules verbals i expressions clau. No tingueu por de parlar sobre el vostre discurs, i explicar el que heu dit i voleu dir. "Ara ja he dit això. Ara voldria parlar d'això altre".

Per cert, entre unes coses i les altres aquest primer curs ja s'acaba. Aquestes expressions com "per cert" ens obren tot un nou camp de treball. L'any que ve continuarem en aquesta direcció.

Divendres que ve dedicarem la conversa a repassar tots els materials d'aquest bloc. Si no ens veiem, molt bon Nadal i bon any nou.

Crítica literària

2009-12-14T02:38:00.002+01:00

La crítica literària és una tasca molt desagraïda. Tractar amb els egos dels escriptors és una feina infame: John Updike té un conte on el narrador assassina crítics literaris. Philip Roth exigia en les entrevistes promocionals d’Exit Ghost (2007) una moratòria de cent anys en xerrameca literària, i demanava que es disparés un tret als infractors, a boca de canó. A Catalunya, segons alguns, la crítica està en crisi sempre. El sector del llibre sembla instal·lat en una ansietat permanent. Es compara un present miserable amb un passat idealitzat: que la nostàlgia d’uns mandarins «creant» el gust de les masses sigui involuntàriament còmica no vol dir que no pugui ser útil una funció d’intermediació entre el llibre i el públic.

Els mandarins eren poderosos funcionaris de la Xina imperial. S'aplica a persones que formen un cercle reduit de poder. El text deixa veure des del principi intenció humorística, i cita dos autors que resolen amb humor negre el que veuen com la futilitat de la crítica literària. Quan es parla de Catalunya, la redacció és una mica complicada: en un passat idealitzat hi havia autoritats culturals i quasi morals, crítics de pes que separaven el que està bé del que està malament. Avui això s'ha perdut, no hi ha autoritats i sembla que tot val. A l'autor del text ja li està bé: se'n riu d'una possiblenostàlgia de l'ordre que puguin tenir alguns, però admet que seria útil alguna intermediació entre el llibre literari i el públic general.

La situació actual no és satisfactòria tot i la proliferació de suplements culturals perquè a) cada suplement tendeix a promocionar llibres publicats per l’editorial que pertany al conglomerat mediàtic del diari, i b) la «crítica» l’escriuen periodistes jovenets, o becaris, és a dir (parafrasejant Umberto Eco) pobres desgraciats que s’han de llegir cinc llibres en tres dies i elaborar una pàgina d’opinió sobre cadascun.

Continua la broma. La situació està descrita amb un toc d'exageració i humor negre, però no deixa de tenir algun fonament.

La solució d’aquest panorama ha de venir de l’enginyeria. Amb aquest objectiu, primer de tot podríem reduir tots els autors a quatre tipus: els bons que venen, els bons que no venen, els dolents que venen i els dolents que no venen. No són absoluts, sinó tendències. En un pla dividit en quadrants, cada escriptor es mouria pel seu quadrant o canviaria de quadrant, segons els alts i baixos de la carrera. Què situaria cada escriptor en el seu quadrant?

Primer de tot hi ha les vendes. Les editorials tenen constància de tots i cadascun dels llibres que venen. Haurien de deixar d’amagar-ho. Segon, determinar qui és bo/dolent es podria fer per una enquesta al públic especialitzat: els crítics, tant els professors com els periodistes literaris, i els lectors de les editorials. Tots ells haurien de puntuar les obres, i segons les vendes, els punts obtinguts i el nombre de gent interessada a donar punts, cada autor se situaria en el quadrant adequat: bo/ven (Quim Monzó), dolent/ven (Maria de la Pau Janer), bo/no ven (l’escriptor de culte), dolent/no ven (legions de professors i periodistes). Caldria afinar el mètode, però la idea és clara: resumir la crítica literària en una sola pàgina, amb un sol gràfic.

Seria un exercici interessant buscar escriptors txecs en aquestes categories. Michal Vieweigh, després d'un començament prometedor (bo/ven) s'hauria anat desplaçant cap a un altre quadrant (dolent/ven) per la necessitat de publicar un llibre cada any i fer bullir l'olla.

Literatura

2009-12-14T02:34:00.004+01:00

Existeix una literatura escrita no solament per mestres i periodistes sinó també per uròlegs i advocats. A base de perseverància aprenen a aixecar tramoies de personatges intercanviant frases, pujant i baixant escales, obrint i tancant portes. Donen valor literari a coses que no n’han de tenir necessàriament: l’expressió directa, la intensitat emocional, les històries «fortes». Són la bona gent que qualifica com «de novel·la» la vida d’una senyora de fer feines equatoriana amb una cama de fusta i set fills al seu càrrec. Però una vida és a priori de novel·la igual que una pedra és una escultura en potència. Una altra font de contingut és el coneixement professional especialitzat. Si l’uròleg pot descriure amb exactitud operació de pròstata, per què no posar-ho? D’aquesta literatura en diem «mala literatura». Hi ha mala literatura que provoca relaxació d’esfínters, però també hi ha la bona mala literatura, escrita i promoguda professionalment, especialment el Dia del llibre.

Els judicis de valor estètic sobre una obra literària són una cosa, i la realitat de la indústria cultural i del mercat és una altra. Parlem de "literatura barata" o "de quiosc". Parlem de "literatura comercial", "literatura d'aeroport" o fem servir el terme anglès, "bestseller".

Parlem de "novel·la rosa" per fer referència a un tipus de narrativa adreçada a dones, amb històries basades una determinada idea de l'amor. En txec és "červená knihovna", biblioteca vermella, segurament perquè el passat una edició d'aquesta literatura que feia servir el color vermell es devia fer tan popular que va passar a definir el producte. D'aquesta literatura també se'n diu, despectivament, "pornografia sentimental" perquè parla dels sentiments d'una forma òbvia, sense deixar res a la imaginació d'una lectora a la qual se suposa limitada.

Parlar de "relaxació d'esfínters" és servir una vulgaritat amb paraules tècniques; parlar de "bona mala literatura" es fer servir una paradoxa per dir que tota aquesta literatura també ha de seguir les seves regles; la menció del dia del llibre es refereix a la festa de Sant Jordi, quan Catalunya s'omple de parades de llibres al carrers, i es venen molts llibres. La indústria del llibre ho aprofita, pragmàticament. L'opinió crítica destaca el cofoisme de la festa i la comercialització frenètica concentrada en un dia, en el rerefons del que continua sent una societat illetrada.

La bona literatura apareix quan l’escriptor ens diu la veritat sobre alguna cosa, i queda incorporada a la nostra visió del món. La cara fosca de la modernitat és com l’explica Kafka; la sexualitat masculina és a Lolita, de Vladímir Nabokov; l’ànima de l’arribista és a The Great Gatsby, de Scott Fitzgerald. Tot i el respecte que es professa a la bona literatura, també és cert que hi ha una certa aversió i un cert odi al novel·lista. Regularment surt algun professoret-periodista «desmitificador » i «valent» que troba audiència gràcies al plaer que sent la púrria mediocre quan s’ataca éssers que han arribat a altures que ells no són ni capaços de somniar. La nostra societat pateix una forta plaga d’antintel·lectualisme.

Es defineix el que és bona literatura a partir d'obres considerades canòniques o referències clàssiques. Una altra cosa és que hi hagi més o menys acord per tancar una llista d'obres canòniques. En algun moment el debat degenera en una pulsió antiintel·lectual, en una autèntica labor de destrucció, d'atac al talent. És una opinió personal.

El que avui anomenem «literatura» neix lligat al proselitisme religiós i a la propaganda política: el cabdill que matava tots els altres i s’imposava tenia necessitat d’un poeta que el glorifiqués. Neix també en la nit medieval, a la vora del foc, per la necessitat d’evasió del poble poruc i mort de gana. Arguments comuns es repeteixen a les diverses cultures, són fantasies: el noi del poble surt de casa fugint de la misèria, es fa un lloc al món i al final, després d’un bon sopar, obté el coit amb la princesa.

Una referència al doble origen de la literatura: d'una banda propaganda política, de l'altra l'expressió d'una mentalitat col·lectiva.

Amb la literatura moderna, derivada de la idea romàntica del «jo», comença el problema de l’originalitat. L’autor pretén, no ja complaure, sinó ser valorat per ell mateix. La producció industrial de literatura genera la necessitat de l’intermediari, del crític, tant des de l’acadèmia com des de la premsa. Amb el temps es veuria desbordat i impotent a l’hora d’aturar la confusió. A partir dels anys seixanta del segle passat, l’acadèmia es revoluciona: noves teories entorn del gènere i la vida sexual de l’autor, o del color de la seva pell, ataquen vells ordres però no en creen de nous (vegeu «crítica literària»).

Això remet al que ja s'ha dit més amunt, sobre certa labor de destrucció, sobre pulsions antintel·lectuals. El fenomen de la correcció política a Txèquia ha arribat tard i malament, de manera que el mur de Berlín potser sí que va servir d'alguna cosa després de tot. De què estem parlant? De la necessitat de mirar amb lupa tot el discurs que parla de com un gran autor era molt cruel amb la seva dona o tenia unes idees polítiques pintoresques. No es tracta d'impedir la renovació de les humanitats, ni tampoc es pot lluitar contra l'obvietat que cada època llegeix els clàssics d'una manera determinada. El problema és com sempre l'excés.

Quan "gràficament" no és "graficky"

2009-12-12T12:23:00.003+01:00

Una cosa està descrita o explicada molt "gràficament" en sentit figurat, és a dir quan es pot imaginar o veure.

"Gràfic" ens porta, en sentit literal, a "disseny gràfic", "arts gràfiques", "artista gràfic", "exposició de l'obra gràfica de l'artista tal".

Un gràfic és una figura que expressa visualment relacions entre magnituds i serveix per transmetre una millor la comprensió d'aquestes. Segurament que es fan servir en pràcticament totes les ciències. En txec és un "graf".

En txec també parlem de "grafický design", però sembla que en sentit figurat "graficky" no és genuí i no funciona bé. Es diu "názorně", per tant no podem expressar ni descriure res "graficky", i si traduïu alguna cosa haureu de vigilar.

El sentit d'aquestes notes no és cap altre que explicar-vos gràficament punts de la gramàtica i de les diferències entre els nostres dos idiomes ;)

Il·lusió / iluze

2009-12-12T12:09:00.004+01:00

Ens podem fer il·lusions, en plural i en singular, quan creiem que està a punt de passar-nos una cosa que volem i esperem plaent, quan creiem que estem a punt de viure una cosa memorable. També ens podem lamentar, si les expectatives no es compleixen.

Em fa il·lusió saltar pel pont amb una goma lligada als peus.
Jo de tu no em faria il·lusions, perquè aquesta noia no és per a tu.
S'havia fet il·lusions, però no va guanyar el premi.
Al meu fill li fa molta il·lusió que li regalin un martell

Un "il·lús" és una persona que tendeix a no tocar de peus a terra i a crear-se expectatives sense fonament.

La paraula txeca, "iluze", sembla que es fa servir estrictament per a parlar de fantasies, sense aquesta connotació de plaer, ja sigui anticipat (em fa il·lusió) o perdut (m'havia fet il·lusions, i res). En txec la idea del plaer s'expressaria per exemple amb "těšít se".

Espero que no perdeu la il·lusió per anar aprofundint en el català.

Conversa 7, 20 de novembre: consumisme

2009-12-06T22:32:00.004+01:00

La qüestió del consumisme ha provocat un debat molt viu sobre la pèrdua de qualitat dels aliments en relació amb el temps del comunisme.

Hi havia dos tipus de iogurts, amb confitura al fons del pot de vidre, i el iogurt. La barreja s'havia de remenar amb la cullera.

Avui hi ha 50 tipus de iogurt però els sabors són menys intensos.

Els iogurts d'avui són més barats en relació amb el que la gent guanya i estan més ben distribuïts, se'n pot trobar per tot arreu.

Aquesta dualitat passa amb molt de menjar processat: el capitalisme fa millor el màrqueting i la distribució, però és indubtable que la lluita per reduir el costos ha repercutit en la qualitat dels aliments.

Per exemple, si avui en dia es pot fabricar una salsitxa que de fet no té carn és perquè una norma determinada ho permet.

Això no vol dir que no hi hagi salsitxes amb carn, evidentment. Però el que abans era l'estàndard, avui és el luxe. O bé dit a l'inrevés: la producció i la distribució massiva d'aliments només es pot aconseguir rebaixant els costos a través de la rebaixa dels estàndards de qualitat.

Que cal canviar la norma? Doncs es canvia.

Conversa 5, 6 de novembre: la droga

2009-12-06T21:53:00.005+01:00

En el debat de les drogues no vam fer dos bàndols amb postures contràries.

Vam anar perfilant una opinió col·lectiva a favor d'una despenalització limitada, amb una distribució controlada i amb mesures com per exemple la prohibició de la publicitat.

Tothom va estar d'acord en la dependència perillosa que poden provocar drogues legals com l'alcohol i la nicotina. Però la societat conviu amb aquestes drogues, les quals, a través dels impostos que paguen, generen almenys un efecte positiu.

Aquesta mateixa lògica es pot aplicar a la despenalització de substàncies que són avui il·legals.

També vam passar revista a la pulsió que ens fa als humans addictes a segons quines substàncies i sensacions. Per exemple, algú pot ser addicte al suc de taronja.

És complicat.

En aquesta qüestió de les drogues apareix la que segurament és la sèrie de paraules més lletja del català: drogoaddicció, drogoaddicte.

Conversa 4, 26 d'octubre: el feminisme

2009-12-06T21:41:00.004+01:00

En el debat sobre el feminisme, ens va anar bé fer defensar als nois el feminisme i fer que les noies el critiquessin.

Vaig poder destacar aquests punts:

1. El feminisme continua tenint sentit, especialment en el tercer món, on hi ha més desigualtat i més repressió.

2. Hi ha un patró "natural" en els dos gèneres, i és exessiva la desviació provocada pels canvis que introdueix el feminisme.

3. La pèrdua de la cortesia és lamentable segons les noies de més edat. A les més joves els és igual. Els nois no lliguen el fenomen al feminisme, sinó a un enduriment general de les relacions socials, característic del capitalisme tardà. A més la dona perd les formes de cortesia tradicional, però en els nous llocs de poder i responsabilitat rep un respecte molt més desitjable que antigues formes de cortesia.

4. En països com Polònia i Eslovàquia, en general el món eslau a Europa Central, el masclisme és molt més abundant i opressiu. S'associa el masclisme a una forma d'endarreriment culturall, i al catolicisme. Irlanda és a l'altra extrem d'Europa, però es dóna un fenomen similar.

Exposar un tema, crear dos bàndols en els estudiants i fer-los defensar unes postures determinades, a favor i en contra, és un procediment molt interessant per animar les converses. De tota manera, aquesta qüestió va interessar molt els estudiants, perquè per alguns moments es van posar a discutir animadament, sense necessitat de la meva intervenció, o sigui que perfecte.

Conversa 9, 4 de desembre: L'estil de vida digital

2009-12-06T21:00:00.004+01:00

Estratègia de màrqueting destinada a la venda d’electrònica de consum, consistent a fer creure a la gent que cadascú té «potencial» creatiu, i és precisament l’ús i la manipulació d’electrònica de consum allò que permetrà aquest potencial de manifestar-se, sent Internet el canal de distribució per a arribar a amics, coneguts, saludats, públic i qui sap! L’estil de vida digital és un fenomen molt generacional. Tota l’excitació fabricada entorn de la tecnologia és com el rock and roll els anys cinquanta i seixanta: és nou, és excitant, i posa nerviosos els vells, que no ho entenen, i també és un gran negoci. Que els vells siguin la generació del rock and roll afegeix picant a la cosa. S’ha de tenir un cor de pedra per a no commoure’s veient papàs i mamàs de cinquanta i seixanta anys com, després de fer l’esforç d’adaptar-se al correu electrònic i celebrar amb il·lusió la seva primera adreça electrònica, es troben que el mitjà ja és arcaic i està pràcticament mort entre els adolescents i la gent que va per la vintena, addicta al xat, la missatgeria Instantània i aquell dialecte per a dèbils mentals, fet d’abreviatures i faltes d’ortografia «k pasa tiu!», amb els smileys, les cares fetes amb signes de puntuació i inserides al text :) : (: o.

El text és solament una part del magma de l’estil de vida digital: comprèn tot allò digitalitzable i transmissible per Internet, com ara imatges, música i so. Es dirà que la gent s’ha fet fotos familiars i ha escoltat música a casa de tota la vida. Ara bé, per què no es va parlar mai d’un estil de vida «analògic»? Precisament perquè els vells aparells no tenien la pretensió totalitzadora dels aparells Sigitals. Comprar-se una càmera de vídeo o fotografia, un ordinador o un reproductor de MP3 o qualsevol fòtil és molt més que un simple acte de consum: els aparells es connecten entre ells i obren a l’individu horitzons virtuals molt més vastos que els de la simple realitat quotidiana.

D’aquesta manera el «capitalisme de ficció» troba els seus valedors més entusiastes en el consumidor jove que, perquè es creu artista, no distingeixi el fet de consumir de la seva personalitat més íntima, de com es veu a si mateix i de com percep la realitat. I així el discurs «tothom és artista» troba el seu públic no entre les masses consumidores passives d’oci, sinó entre segments de joves creatius i inquiets que, moguts, per una «pulsió creativa», omplen Internet de vídeos desenfocats, fotografia digital banal i podcasts de còmics dient monòlegs que no fan riure, i al final la immensa majoria només són gent jove que compra electrònica.

Conversa 8, 27 de novembre: el Nadal

2009-12-06T20:58:00.004+01:00

El Nadal ni es crea ni es destrueix: es transforma. El seu futur ja ha començat, és una parella de lesbianes catalanes amb una nena del Congo adoptada, passant-lo a les Canàries, en un hotel. Els crítics de les festes nadalenques són uns pesats: se’ls hauria de tancar a torró i cava tebi durant les dates en qüestió, per evitar al públic haver de suportar la mateixa jeremiada cada any. El Nadal clàssic és un arcaisme del segle XIX, com el circ o els museus de figures de cera. Estressant? Depèn. En un accés de bulímia emocional, hi ha qui en uns dies es vol salvar les relacions familiars que ha ignorat tot l’any, donar una vivència inoblidable als fills, fruir de l’abundància sense deixar de banda l’espiritualitat. Com no hi ha d’haver fantàstiques bronques i escenes de melodrama, fins i tot a les millors famílies?

Per comprovar la situació del Nadal, només cal anar repassant els temes de les festes. Primer, l’exaltació de la família... després de la normalització del divorci, les separacions i els fills fora del matrimoni. Segon, la idealització de la infantesa. Els nens i el plaer autèntic i inadulterat de veure’ls desembolicar regals i assotar el tió: angelets. Els mateixos pares angoixen les criatures durant la resta de l’any, preparant a consciència el terreny per a totes les neurosis futures. L’endemà de Reis tornen a la cursa, exactament on l’havien deixada.

Tercer, l’excés gastronòmic. Menjar molt i de tot durant uns dies és una supervivència del món agrícola. De quan la gent menjava menys i veia carn de tant en tant. Avui mengem massa tot l’any, i a més el cost de cuinar i servir la família és cada vegada més difícil d’assumir. Els diners no donen per a arribar a les platerades de marisc i peix que aconseguien les mares dels anys seixanta i setanta.Però sobretot hi ha el temps: les filles (i els fills) d’aquelles mares ja no es passaran dies a la cuina, no els interessa, no se’n sap, no se’n vol saber. El pas lògic següent és abandonar el caliu de la llar pel restaurant.

Quart, la religió. Molts anàvem a missa un cop l’any, per la Missa del Gall, fins que ens vam cansar de sentir el capellà carregat d’anys renyant-nos perquè no n’hi ha prou amb un cop a l’any. Avui a l’església catòlica li ha sortit competència: els llatinoamericans són més devots, però hi ha immigració musulmana i asiàtica de la qual no es pot esperar més que indiferència pel minyonet ros i blanquet.

Conversa 7, 20 de novembre: consumisme

2009-12-06T20:56:00.005+01:00

La majoria va per la vida pensant que consumeix més del que necessita o menys del que li agradaria. És com si en la nutrició totes les dietes acabessin provocant obesitat o desnutrició. Per què passa, això? Perquè en un món saturat de productes el problema econòmic central passa a ser vendre. I qui compra? L’individu insatisfet mitjançant el màrqueting. La compra perd caràcter instrumental (quan necessito compro) i passa a ser un fi en ella mateixa (quan compro necessito). En una economia consumista, tots els béns van relliscant cap a un estatus inferior. Per «béns inferiors» s’entén aquells que demanen una despesa proporcionalment menor a mesura que augmenten els diners disponibles. Per exemple els aliments: guanyar als quaranta anys el triple que als vint no significa gastar el triple en aliments, a la llarga pesa més la biologia, no es necessita el triple de calories i proteïnes. Per tant baixa la proporció de la despesa alimentària en el total de la renda.

Per continuar guanyant diners, les empreses han de guanyar volum i eficiència. Han de mantenir preus i una ràpida successió de productes nous, per tant amb cicles de vida curts. Les modes se succeeixen per raons estrictament financeres: és igual guanyar el cinc per cent en dos cicles de sis mesos que el deu per cent en un any. La competència es menja els marges, per tant cal recuperar la inversió abans, per a poder encabir-ne més cicles en un any. És el que ha fet Ikea amb els mobles i el parament de la llar i Zara amb la roba: degradar i popularitzar el producte, i guanyar diners venent massivament.

Però vegem-ho amb detall.Com fer que el senyor de quaranta anys amb vint camises a l’armari es compri la camisa que en fa vint-i-una? Induint-lo a fer lloc a l’armari llençant la primera camisa, perquè està passada de moda i/o «lletja». Si la roba es fa malbé més ràpidament, és perquè l’esforç per baixar preus ha obligat a retallar costos: menys grams de cotó, menys diners per a la senyora que cus. Ara bé, què importa si una camisa no dura ni un any, quan és tan barata? Qui vol tenir les camises de tota la vida, si per una fracció del preu se’n pot tenir una de nova cada tres mesos?

Anekdota/anècdota

2009-12-06T16:54:00.006+01:00

Una "anekdota" txeca no és una "anècdota" catalana. L"anekdota" és una història breu, que neix i circula oralment, i que té intenció humorística. O sigui: un acudit.

Sé que per Txèquia circulen acudits d'aquells que comencen "un americà, un rus i un txec...". Me'ls explica la meva filla. La gràcia és que no són xovinistes: el txec no és el millor de tots, o si hi és la cosa pren un sentit autoirònic molt característic de la mentalitat col·lectiva del país.

"Vtip" també ho sentit com "acudit". L'adjectiu "vtipné" ve de la mateixa rel, però el traduiríem per "graciós". No sé si es pot dir en txec "hodně vtipné vtip", però en català seria "un acudit molt graciós", un que es destaca per damunt d'altres que no ho són pas tant.

Així doncs, què és una anècdota en català? Té una base real. Els llibres i documentals amb anècdotes de la vida dels grans homes i dones del passat poden tenir interès. En txec vam dir que era "příhoda", si les meves notes no em fallen. Ara bé, una anècdota també pot tenir aparença real i ser inventada. A Anglaterra inventar anècdotes sobre Churchill és un esport nacional, i els resultats són admirables.

Per últim "žert" és "broma". La novel·la de Milan Kundera es va traduir amb aquest títol, La broma. Els "articles de broma" són les flors que disparen un raig d'aigua, els cigars que treuen foc i fum per espantar el fumador, etc., tots aquells objectes innocents.

"És broma" vol dir que no és seriós, així de senzill. "És una broma, no?", pot preguntar algú que rep una notícia desagradable i no se la vol creure. "Gastar una broma" vol dir enganyar algú amb la intenció d'enriure-se'n. Una broma és "pesada" quan passa d'un cert límit: segur que coneixeu aquells vídeos on es gasten bromes a gent que és filmada però no ho sap.

Un periodista xilè que hi havia per Praga fa anys va anar a una reunió oficial. Hi havia càrrecs d'ambaixades i militars d'alta graduació. El periodista, molt amic del whisky, va rebre la paraula i va fer el seu parlament. Però en un moment donat li va dir al militar que semblava un porter d'hotel. Li va dir en broma, i també podríem dir que li va voler gastar una broma, i segons com una broma pesada. Com va reaccionar, el militar?

Li va dir: "sí, imagini's que a l'entrada m'han volgut donar una propina".

Absolvovat / absoldre

2009-12-06T16:45:00.003+01:00

Això es va publicar primer el 13 de novembre com una nota de llengua.

En català no absoldreu mai res ni ningú. L'únic que absol algú és Déu, a través del seus intermediaris de l'església. No cal dir que en aquest cas tot queda entre creients.

Un simple mortal només pot absoldre algú si estudia dret, arriba a jutge i presideix un judici on es demostri que l'acusat no va fer almenys alguna de les coses que diuen que va fer.

En txec en canvi absolvovat es fa servir per dir que s'han fet i acabat tot de coses: des d'una passejada fins a una carrera universitària.

Aplicar "absoldre" malament i dir, per exemple, que vam absoldre un viatge d'estudis, seria un error greu, sense absolució possible.

mals amics: akt/acte

2009-12-06T15:33:00.009+01:00

Comencem una secció nova. Cada cop que trobem un "mal amic" entre el txec i el català el posarem aquí. "Mal amic" em sembla la traducció més genuïna de "false friend", que en txec es tradueix literalment per "falešní přítel". Ja sabeu de què es tracta: un paraula que s'assembla molt en un idioma i l'altre però no volen dir el mateix.

AKT/ACTE En txec, un "akt" és un nu. La bellesa del cos humà ha interessat els artistes des de fa molt de temps, i aquí podria entrar en joc la discussió sobre els límits entre la pornografia i l'erotisme, però no ens desviem.

Què és un "acte"? Doncs una acció. "Pels seus actes els coneixereu", va dir Jesucrist. Aquest clixé de la Bíblia es fa servir cada cop que es vol donar importància als fets i no pas a les paraules. Per tant en txec seria, si no m'equivoco, "čin" (činit, čínnost, etc.). El que no sé és si "čin" també vol dir fet. Un acte o acció sembla implicar un subjecte actiu. En canvi un fet té potser té un sentit més ampli, és un fet qualsevol dada que poguem observar, constatable, no discutible.

Un "acte", d'altra banda, també és una subdivisió de l'obra de teatre ("jednání"). Ja que som al teatre, direm que "actuar" no vol dir solament fer coses en general ("és hora d'actuar!", diria un valent), sinó que és allò que fan els "actors", és a dir representar un paper. Ja sabem que aquestes digressions lingüístiques es poden allargar indefinidament, però deixeu-me dir que si en txec l'actor i el músic tenen el mateix verb, "hrát", en català l'instrument es toca: en Pere toca el piano, fa un concert de piano.

En canvi una "acta", femení, amb una A, és el document que escriu el secretari cada cop que una grup organitzat es reuneix, perquè quedi constància del que s'ha discutit.

Un "akt", l'obra artística, és un "nu". Vigileu de no dir "acte", perquè parlant de cossos bells nus, tingueu en compte que el nom "acte" apareix lligat a l'adjectiu "sexual" en els textos de medicina, per exemple, perquè és el terme tècnic aplicable.

Les associacions d'idees són molt difícils de controlar i tenen tendència a jugar amb nosaltres.

Corda, cordill i cordó

2009-12-05T01:54:00.004+01:00

En principi tot és qüestió de mesures. Una corda és gran, gruixuda, forta. Els vaixells de vela necessitaven moltes cordes. Avui els vaixells de vela existeixen per a fer esport, i encara necessiten cordes. El pou té una corda amb un ganxo i una galleda. Els penjats, ai, els penjaven d'una corda.

La corda també és un dispositiu mecànic que donava moviment per exemple a rellotges, o a joguines. Avui l'electrònica ho ha superat tot, i la tecnologia només sobreviu en artefactes antics i en expressions del llenguatge. “Donar corda“ a algú és animar-lo a continuar. Si algú “té corda per estona“ vol dir que no deixarà de fer el que estigui fent ara mateix, sinó que trigarà una estona.

Algú de la mateixa corda és algú que pensa igual o actua igual, o té les mateixes idees.

Vist això, on queden el cordill i el cordó? D'entrada, sabem que són més prims i més petits. Per tant són menys resistents. El cordill el fem servir per lligar paquets a correus, entre altres coses. El cordó és el que tenim a les sabates.

Però hi ha més cordons molt importants, com ara el cordó umbilical: uneix el fetus al cos de la mare i li permet viure, créixer i desenvolupar-se. Quan neix la criatura el cordó umbilical es talla i la cicatriu és el melic.

El cordó torna a aparèixer quan hi ha un crim, un accident o una catàstrofe i la policia acordona la zona: el cordó policial no el pot passar qualsevol.

La corda, el cordill i el cordó són de la mateixa família, però ordenats de més gran a més petit, de més resistent a menys resistent. Penseu en la funció i encertareu la paraula: no governareu vaixells amb cordills i no us lligareu les sabates amb cordes.

Alta o baixa sona igual: banal i venal, bast i vast

2009-12-05T01:51:00.003+01:00

Què vol dir banal? Que és cert, però irrellevant. En un moment donat podrem dir “avui és dimecres“, però no direm "avui és dimecres tot el dia". El dia dura 24 hores i té un nom: dilluns, dimarts, dimecres, etc. Per tant, és cert que és dimecres “tot el dia“, però no ho direm, perquè no cal.

“Venal“ és allò que es pot vendre. La “venalitat“ dels polítics i els càrrecs electes pot ser un problema greu. Alhora, una “edició no venal“ d'un llibre o una revista és una edició que no es ven, i per tant es regala.

“Banal“ i “venal“ no tenen res a veure tret d'una sola cosa: en català central i oriental es pronuncien exactament igual.

Amb “bast“ i “vast“ passa el mateix. Pot ser bast un home que no se sap comportar i actua de forma grollera i vulgar. Pot ser bast un teixit, pot ser basta una textura. En canvi es “vast“ el cel i l'oceà. Vast: immens, interminable, és una idea poètica i romàntica.

La b i la v, la be alta i la be baixa, sonen exactament igual a principi de paraula, més explosives. En canvi entre vocals sonaran també igual, però més suaus, més fluïdes, sense l'explosió d'aire: per exemple sonen igual a “un cavall hàbil“.

L'escriptura de la b i la v és diferent per raons històriques. En alguns dialectes del català, i en idiomes romànics com l'italià, la diferència encara és important. Però en català estàndard no.

La imaginació al poder! Imaginació, imaginari, imatge, imatgeria

2009-12-05T01:48:00.001+01:00

Els joves idealistes dels anys seixanta volien, segons diu l'eslogan “la imaginació al poder“, és a dir que el poder tingués imaginació. Entenien que el poder fins aleshores no en tenia, i per tant feia sempre les mateixes coses, de la mateixa manera. Els joves volien canvi, creació de novetats: noves maneres de fer les coses. La imaginació era la manera d'aconseguir-ho.

La imaginació és una capacitat tan intrínsicament humana com el parlar. De fet hi ha una relació entre el llenguatge i la imaginació, però no ens desviem: la imaginació és la capacitat de crear o generar imatges mentals. Els humans pensem en imatges. Ens imaginem el dinar que ens espera quan tenim gana, o les vacances que farem. Ens podem imaginar coses fantàstiques, però també coses tan terribles que ens farà vergonya dir-les en veu alta.

És fàcil pensar que la imaginació és cosa dels artistes. És correcte, però és molt més que això: un comptable necessita imaginació per rebaixar els impostos; un empresari necessita imaginació; un científic també; necessitem imaginació per fer el sopar amb el que tenim a casa en un moment donat; podem necessitar imaginació cada dia, en situacions de la vida professional i personal.

La imaginació té molt sovint un valor positiu: ens agraden els nens imaginatius, ens agrada la imaginació dels artistes i ens agraden les solucions imaginatives. Però la imaginació no és sempre útil, bonica o agradable.

Per exemple, els delinqüents, els estafadors i els criminals poden arribar a uns nivells d'imaginació extraordinaris. A vegades la imaginació no és gens recomanable: qui necessita funcionaris imaginatius? N'hi ha prou si són treballadors, eficients, honestos. Però imaginatius? Segurament que moltes vegades no cal.

Si la imaginació no té límits, un imaginari en canvi és un conjunt coherent de coses imaginades. Hi ha un imaginari col·lectiu txec: el president Masaryk, per exemple, hi ocupa un lloc destacat. Els tancs soviètics a Praga, el 68, també.

L'imaginari el creen els publicistes. L'ús de fotografies i pel·lícules és fonamental. Seria tan important el 68 txec i la Primavera de Praga, sense les fotografies excepcionals de Koudelka? Al cap i a la fi, els txecs no van ser, ni molt menys, els únics europeus que van patir la repressió de la Rússia soviètica.

Per tant, unes imatges de qualitat ajuden a crear un imaginari col·lectiu. Els publicistes i els experts de les relacions públiques ho saben perfectament. També saben com crear la imatge d'un persona o d'una institució; o també ens donen consells per millorar la nostra imatge, i així sabem com ens hem de vestir i con ens hem de comportar en societat. Cal donar una bona imatge.

Alhora, els conjunt d'imatges, en tant que representacions amb un suport físic, és una imatgeria. La imatgeria religiosa russa, les icones, és molt valorada i té els seus col·leccionistes. En la imatgeria del règim comunista ens vénen al cap pageses de pits rotunds i braços forts, al costat d'obrers musculosos.

La imaginació, l'imaginari i la imatgeria: tot té a veure amb les imatges, però hi ha aquestes diferències. La imaginació és la nosta facultat de crear imatges, l'imaginari són sistemes d'imatges mentals, i la imatgeria és el conjunt d'imatges en si mateix, i això és tot.

Ara ja us ho podeu imaginar.

L'article no és insuperable

2009-11-27T15:10:00.003+01:00

Els catalans que estudien txec poden deixar de fer servir l'article, que aquest idioma no té. En canvi, els txecs que estudien català estan destinats a patir per culpa del modest article, tan poqueta cosa com sembla. Les coses són així, però no cal desesperar-se. Vegem una mica per sobre les possibilitats expressives que té l'article en català.

D'entrada sabem que és definit o definit: si dic que veig un home, o una dona, estic dient que no sé qui són. Si sé qui són, veig l'home, la dona. Per tant no em puc referir a l'home, la dona, si abans no he explicat de qui es tracta, o bé si no ho dic en la mateixa frase: veig l'home de la Maria, la dona del Pep. Així també s'entén que un home pot entrar en un bar i veure una dona, i segons com vagi la conversa l'home i la dona se'n puguin anar junts.

L'home és un animal de costums, diu la dita. L'article definit ens serveix també, en casos com aquest, per parlar en abstracte. La veritat, la realitat, la democràcia, la moral.

El millor, el pitjor moltes vegades en la llengua parlada són *lo millor, *lo pitjor, amb un article neutre que no és normatiu, però es fa servir molt. El neutre no existeix, tot té forma de masculí o femení.

Si no hi ha cap article estarem parlant de nocions generals, indefinides, com "homes i dones" quan Patufet anava a comprar i cantava: "Patim, patam, patum / homes i dones del carrer / patim, patam, patum / no trepitgeu en Patufet". Avisava tots els homes i totes les dones que pogués trobar pel carrer, perquè tenia por, justificada, que no el trepitgessin.

L'altre dia la Milada ens explicava que en una exposició determinada hi havia quadres "dels museus d'Europa". Però això vol dir que TOTS els museus del continent han deixat quadres, la qual cosa és impossible, a Europa i a molts de museus i molt variats. La Milada es referia a "quadres de museus d'Europa, o de museus europeus".

Per entendre l'article solament cal pensar a què es refereix, i en el context: ja n'hem parlat, o en parlem per primera vegada? L'article no és un insuperable, no cal tenir-li por.

Conversa 5, 6 de novembre: la droga

2009-11-13T02:00:00.006+01:00

L’anomenada «guerra» contra la droga està perduda, i els professionals ho saben millor que ningú. Si la repressió aconseguís obstruir el subministrament de forma duradora, si arribés menys producte als consumidors, davant d’una demanda igual, els preus pujarien. Però això no passa: des d’un punt de vista econòmic elemental, la droga és un producte que a) té preus continguts o en descens, i b) cada cop té millor distribució, amb més punts de venda.

El que espanta més de la droga no és la violència, lligada a la il·legalitat, sinó un altre aspecte del qual es parla menys, perquè resulta insuportable. Amb una fúria inaudita, amagada molt prop de la superfície, la ment puritana no tolera que, quan algú parli de «sentir-se bé», no estigui pensant a menjar verdureta i fer exercici, sinó en un suplement químic. Aquesta és la psicologia del consumidor de droga, i això és el que és més difícil de trencar.

D’aquí deriva la utilitat social de l’addicte: permet a la implacable majoria normal de sentir-se satisfeta d’ella mateixa. Els polítics ho saben: televisar una ràtzia policial en algun bar de mal nom, detenir camells pel carrer, són formes de crear una aparença d’activitat, fonamental en temps de política postmoderna, quan la campanya electoral és permanent. En conseqüència la repressió de la droga il·legal continua perquè políticament és rendible. Segonament, el cost astronòmic de les operacions és l’ingrés astronòmic d’algú altre: hi ha una massa ingent de diners que es mou en benefici de persones concretes, als dos costats de la legalitat.

El problema de la droga consisteix a organitzar la transició mundial des de la situació present, en què metges i policies han de contenir i reparar el mal causat per la il·legalitat, fins al dia que qualsevol droga serà legal i pagarà impostos, i no solament unes quantes drogues, com avui. El consum dependrà de la decisió personal de l’individu lliure.

La vista, la visió, la mirada i la perspectiva

2009-11-13T01:37:00.005+01:00

La vista és un dels cinc sentits, juntament amb el tacte, l'olfacte, l'oïda i el gust. La visió és la capacitat de veure: l'efecte de la llum en el cervell, a través de l'ull i els nervis òptics.

Una bona vista és el que ens agrada veure per la finestra o el balcó quan arribem a una habitació d'hotel vora el mar. Una visió pot ser imaginada, terrorífica, espectacular. Qui veu visions està sonat, llampat o intoxicat. Qui té visió té dots de líder i és admirat i respectat.

La mirada és allò que veiem en els ulls d'algú altre i la zona del rostre al voltant dels ulls. La mirada enamorada de l'ésser estimat ens fa sentir bé. La mirada d'un gosset abandonat per un moment a la porta de la večerka ens inspira compassió.

La mirada també pot ser tota una forma de veure tota la complexitat de qualsevol fet o fenomen: un nou llibre, una exposició, aporten una nova mirada sobre la caiguda del mur de Berlín, o el que sigui.

La perspectiva preocupa molt els dibuixants i pintors seguidors de les formes clàssiques. La van inventar els italians durant el renaixement, i avui és una de les coses que ens permet dir que una imatge és realista: el que està prop és gran, el que està lluny és petit. És clar que els nens petits la ignoren tranquil·lament quan dibuixen: qui estimen més el dibuixen més gran.

Però tornant al dibuix clàssic: potser podem entendre la perspectiva com la direcció de la mirada. Oh, i també funciona en sentit figurat, és clar: una nova mirada sobre la caiguda del mur de Berlín hauria d'incloure els fets des de la perspectiva de totes les parts implicades.

Espero que ho veieu clar.

Conversa 6, 13 de novembre: art impressionista a Viena

2009-11-13T01:10:00.008+01:00

Treballarem a partir d'un text de la Milena, que explica una experiència relacionada amb una gran exposició d'art impressionista a Viena. Aquesta vegada no hi ha cap debat, però problemes del text original van inspirar dues notes de llengua: una sobre la qüestió de la vista, la mirada i la perspectiva; una altra sobre el moment i el temps.

Voldria parlar de la meva visita a Viena. No sé si és un tema per a discutir, probablement no, però jo ho he considerat com l’esdeveniment artístic més important a Europa Central aquesta tardor.

La galeria Albertina està situada en el més gran dels antics palaus dels Habsburg a Viena i és una de les més importants del món. S'hi exposen col.leccions estables i també moltes exposicions temporals. Actualment hi ha l’exposició de l'impressionisme anomenada “Com el llum va aparèixer a la tela”. Hi ha 170 quadres de l’impressionisme i del postimpressionisme, la major part de la galeria de Colònia, i també de museus europeus i de col.leccions privades.

L'exposició porta una mirada nova al desenvolupament de l’impressionisme i les seves tècniques. Hi ha els utensilis de pintar i l’equipament per al treball a l’aire lliure. També es mostra com els pintors escollien els motius i com els preparaven en el quadre.

Hi ha també l’explicació del fenomen òptic. Mitjançant la radiografia i la llum infraroja es pot entendre la gènesi dels quadres mitjançant l'aplicació de capes successives de pintura.

L’impressionisme va néixer a França com la reacció contra l’academicisme de l'època.Va ser el moviment més important de les últimes dècades del segle XIX. Va ser influït pels descobriments de la ciència òptica, de la constitució de la llum blanca i de la descomposició de la llum pel prisma d’Isaac Newton. Els pintors s’interessaven de les relacions dels colors i experimentaven amb els seus complementaris.

El color i la llum eren els mitjans més importants de creació. La barreja òptica va reemplaçar la barreja dels pigments sobre la paleta. El color va estar modificat per la llum que l'il.lumina i pel contrast de colors iuxtaposats.

El nom al grup dels artistes els el va donar la llegendària pintura de Claude Monet anomenada “La impressió, sol naixent” que va mostrar al una exposició oficial d'art el 1874. Monet va ser el personatge més important d’aquest moviment, va ser un impressionista pur. En les seves obres podem veure els tres principis bàsics : la llum, el color i la reflexió de la temporalitat. La llum es la que dóna la possibilitat d’atrapar el moment, les coses canvien amb diferent llum, l'objecte sembla estar diferent al matí, al migdia, al vespre, com es pot veure en els quadres mostrats de la catedral a Rouen a hores diferents, o els nenúfars dins el seu jardí en diversos moments del dia.

Quasi tots els representants d’aquest moviment estan exposats a Viena: Edouard Manet, Claude Monet, Auguste Renoir, Edgar Degas, Camille Pissaro, Berthe Morrissot i els altres. L’exposició també mostra els seguidors, els postimpressionistes: Henri de Toulouse-Lautrec, Vincent van Gogh, Paul Gauguin Paul Cézanne i els neoimpressionistes, els puntillistes Seurat i Signac . En les seves obres els petits punts de colors purs es barrejen en la retina de l’espectador i li donen la il.lusió de realitat. Com funciona una il.lusió similar es pot veure en l'estroboscopi especial, amb els segments de colors bàsics que després el gir ràpid mostra de color gris clar.

A l'Albertina també vaig visitar la col.lecció permanent Batliner, que presenta l’art modern, des de la modernitat russa (Marc Chagall, Alexander Jawlensky , Wassily Kandinsky), els expressionistes alemanys (Kirchner, Nolde, Oskar Kokoschka), també obres d'Edward Munch, Salvador Dalí, Joan Miró, Jean Dubuffet, les obres tardanes de Pablo Picasso, fins a quadres de pintors contemporanis d’Àustria i Alemanya.

Els visitants els que no estiguin encara cansats poden visitar també les 21 cambres dels Habsburg ara restaurades, amb el mobiliari original des de l'estil Imperial fins a l'estil de Viena del començament del segle XIX. Hi ha també els apartaments espanyols, la residència permanent de la família reial espanyola, l'única fora d'Espanya.

És cert que vam fer el passeig a través del centre de Viena on vam visitar molts monuments de la ciutat vella i també els edificis una mica folls de Hundertwasser.

Per a mi aquesta visita va ser una experiència molt interessant.

Ortografia 100 per cent segura

2009-11-13T00:35:00.004+01:00

Deixar de fer faltes d'ortografia us pot semblar una missió impossible. Hi ha tantes normes, és tan complicat. Però no us deixeu endur per la desesperació: hi ha punts en els quals les regles són cent per cent segures, obligatòries i sense cap excepció. Si teniu mania a l'ortografia, heu de saber que no tot està perdut. Em vénen al cap dues coses, ja en trobarem més:

1) La a SEMPRE porta accent obert. La i,u SEMPRE porten accent agut. No és bonica, aquesta certesa? Per tant, no ho poseu mai d'una altra manera.

2) Les dobles consonants són ss, rr, ll, cc. Tret de la ll, estan sempre enmig de paraula entre vocals. En algunes paraules gg (suggeriment). Mai poseu pp, ff, tt, i els que sabeu italià aneu amb compte.

Ja són ganes de complicar-se la vida, oblidar el que es té segur!

L'oca de davant arriba abans, la de darrera després

2009-11-13T00:07:00.007+01:00

Hi ha una cançoneta infantil que diu: "Quan tres oques van al camp, /la primera, la primera, / quan tres oques van al camp, /la primera va al davant, /la segona va al darrera, /i després ve la tercera..."

És ben clara, com ha de ser, i ens ajudarà a separar el vocabulari de les posicions en el temps i en l'espai. L'oca que va primera arriba abans que les altres: la filera d'oques es mou, i la primera posició en el sentit de la marxa és la primera en el temps, des del punt de vista d'un observador que les veu arribar. Quan arriba la segona oca, l'oca anterior ja ha arribat. Quan arriba la tercera, les dues oques anteriors ja han arribat.

Anterior no vol dir per força antic. Un monument arquitectònic en si mateix no és anterior. Si ho és, sempre en relació amb un altre: el Pont de Carles és anterior a la Casa Muncipal.

I és clar, el que és anterior és antecedent: val més no tenir antecedents penals que tenir-ne, val més no haver estat mai a la presó que haver-hi estat en algun moment.

Monet, el moment i el temps

2009-11-12T23:47:00.007+01:00

Comentaris sobre aspectes de vocabulari que us poden costar d'entendre. Per exemple, em refereixo a problemes com el del "mal amic", aquella paraula en català que coneixeu, escriviu correctament i al final no vol dir exactament el que semblava que volia dir.

Una coneguda sèrie de quadres de Monet reflecteix la influència del temps que feia en diferents moments del dia en la percepció de l'espectador de la façana de la catedral de Rouen. Com que a cada moment feina un temps diferent, l'aspecte de la façana de la catedral era un altre. Hi ha el moment i hi ha l'instant, el segon, el minut: de seguida torno, ho faré en un moment, en un tres i no res. Hi ha l'hora, el dia, la setmana, l'any i el temps humà. Deu anys són molt més per a un nen que per a nosaltres els adults, perquè a mesura que ens anem fent grans sentim que el temps s'accelera. Mil anys no són res en la història de la terra i són una eternitat de temps per a la humanitat. En tots els casos, segurament perquè el nostre cervell no ens permet veure-ho d'una altra manera, ens imaginem una seqüència, una línia que comença i acaba. En canvi mirem al cel i pensem en el temps que fa en aquell moment, i hi ha qui en parla amb desconeguts, i no falta qui quan fa calor perquè fa calor, i quan fa fred perquè fa fred, sempre es queixa del temps. La paraula és la mateixa, però el dia no té temps, el dia té moments, hores. Ara bé, durant el dia el temps que fa pot canviar: pot fer sol al matí i ploure a la tarda, sobretot a l'abril, i d'aquí la dita txeca que compara l'humor d'alguns jovenets amb el temps d'abril.

Conversa 4, 26 d'octubre: el feminisme

2009-10-26T23:29:00.012+01:00

Avui ens gen trobat a l'Aula de Celetná excepcionalment, perquè divendres que ve seré a Barcelona. Per tant ens tornem a trobar el 6 de novembre a les 17:30 al Cervantes.

Hem continuat amb el comentari de text seguit d'un petit debat. A continuació podeu llegir el text amb alguns aspectes comentats:

Feminisme Un món governat per dones no seria millor: seria bàsicament igual.

Això capgira un tòpic segons el qual el món governat per les dones seria millor: som de nou en un text d'opinió, amb ànim d'humor i provocació

Hi hauria el mateix repartiment extraordinàriament desigual de la riquesa. També hi hauria guerres. El feminisme s’ha buidat d’objectius reals i s’ha convertit en una causa més per a captar adeptes i agregar gent, seleccionar líders i guanyar poder i influència. El camí començat per les lluitadores del passat ha arribat molt lluny. Tot va començar, de fet, com una branca de la Il·lustració.

"Lluitadores" vol dir "dones que lluiten", o que van lluitar en el passat: les primeres feministes. "Branca" és allò que surt del tronc de l'arbre i aguanta les fulles: en sentit figurat, qualsevol subdivisió d'un corrent ideològic o artístic.

Quan els burgesos de París tallen el coll al rei de França i proclamen els «drets de l’home» estan pensant, de fet, en el mascle de l’espècie. Només tres anys després arriba una proclamació dels «drets de la dona»

"Home" pot ser entès com el mascle de l'espècie, però també com el nom genèric de l'animal de l'espècie homo sapiens sapiens. De la mateixa família és "masculí", "masculinitat". "Dona" és la femella ("femení", "feminitat").

La va publicar una mare soltera anglesa de trenta-tres anys, Mary Wollstonecraft, el 1792. Defensava la igualtat dels sexes, d’acord amb l’esperit racionalista d’aquells temps. Per què? Perquè ella s’hi sentia, primer de tot. Era una dona excepcional: s’havia enamorat, va menysprear les convencions socials i, seguint els impulsos del cor, s’havia trobat sola i perduda a la França revolucionària, amb una filla petita. Ella venia d’una família d’ingressos discrets però decents i va tenir una joventut de senyoreta fina. En canvi quan va arribar a adulta es va trobar sense marit i sense ni cinc: el seu pare havia perdut bous i esquelles fent mals negocis, inclosa l’herència que havia de ser per a ella. Tenia educació i cultura, però no tenia diners ni podia trobar gaires feines. La penosa situació de «la dona» era la seva personal. La primera feminista coneguda moriria de part cinc anys després d’haver publicat la seva obra més important.

Es diu "perdre bous i esquelles", una expressió segurament en desús, a perdre-ho tot. L'esquella és la campana que el bestiar porta lligada al coll perquè se'l senti quan està pasturant i s'allunya. Les noies de l'època havien d'aportar al matrimoni uns diners --la dot--. A Catalunya també l'aixovar, un conjunt de roba i estris de casa. Tots aquests costums del món agrícola han pràcticament desaparegut. En el cas de Mary Wollstonecraft, no es va poder casar perquè el seu pare havia perdut la seva dot, i perquè havia tingut una filla de l'home que estimava, com una mare soltera.

Més de dos segles després, el feminisme a Occident ha de buscar legitimitat recorrent a l’estadística creativa, i patint per les injustícies comeses sobre les dones en el Tercer Món en tant que dones, com si això fos rellevant o útil per tractar el Tercer Món. Variants com la classe social o la nacionalitat tenen molta més influència en el destí individual que no pas el gènere. Qualsevol senyora diputada viu més i millor que el 99,9 per cent dels homes africans. En general, la pròpia evolució de la societat té tanta influència en la dona com qualsevol lluita organitzada. Quan els homes se’n van a la guerra i les dones a la indústria el feminisme no juga cap paper, però el món ja no torna a ser igual.

Les dones del primer món estan millor que els homes del tercer món, i al primer món, a Occident, hi ha hagut canvis socials profunds que han canviat la vida de les dones i per tant dels homes molt més profundament que qualsevol esforç ideològic i militant.

El moviment s’ha convertit en una carrera professional, de gent no li’n faltarà. La majoria de les dones es limitarà a donar per fet el llegat de les lluitadores del passat, sense ni pensar en una discriminació que, avui dia, ja no existeix.

L'emancipació de la dona està pràcticament completa en l'aspecte jurídic. Una altra qüestió és el canvi de les mentalitats, que és més lent, però per això no ha de legitimar una intervenció excessiva de les administracions.

La partitura dels segadors

2009-10-24T01:41:00.005+02:00

A la trobada posterior al recital de poesia del 23 d'octubre el Michal va estar intentant tocar els segadors d'oïda. Aquí teniu la partitura, per si algú l'hi vol fer arribar. Crec que seria una forma adequada de tancar els actes i de tota manera seria una llàstima no aprofitar un músic del seu format.

Conversa 3, 23 octubre: el comunisme

2009-10-24T01:14:00.006+02:00

En aquest segon i últim post, resumiré el debat que vam mantenir sobre el comunisme. Per introduir la qüestió vàrem llegir i comentar aquest text. Després, ens vam dividir en dos equips, i les noies van atacar el comunisme i els nois el van defensar.

He de dir que estic content d'aquesta tècnica i que la tornarem a fer servir, perquè en alguns moments els assistents es van posar a discutir en català sense que jo els hagués de dir res. Per tant ja us podeu preparar a defensar o atacar punts de vista al marge de les vostres conviccions personals, perquè practicarem el debat i l'argumentació.

Sobre el comunisme vaig arribar a notar cinc punts.

1. A favor del comunisme s'ha dit que garanteix la igualtat d'oportunitats educatives per a tothom, independentment de la seva extracció social. En contra s'ha dit que avui el sistema educatiu també és gratuït i garanteix l'accés als millors. Aquí s'ha de dir que potser això és una herència del comunisme tan incorporada al sistema de vida actual que els crítics d'avui no en són conscients. El fet és que està obert el debat de fer pagar la universitat. Vint anys després del final del comunisme, l'Estat a Txèquia continua sent molt fort i continua intervenint molt en la societat, i això molta gent que es declara anticomunista ho dóna per fet i no s'imagina les coses d'una altra manera. És un anticomunisme molt superficial?

2. La qüestió de l'egoisme i l'altruisme. Els crítics del comunisme diuen que l'egoisme humà sempre predominarà sobre l'altruisme, i per tant el comunisme no pot sortir bé.

3. Com que l'equip que criticava el comunisme eren les noies, des de l'equip a favor del comunisme se'ls ha recordat com l'antic règim va contribuir a emancipar les dones. Les noies s'han mostrat escèptiques sobre la llibertat que suposa conduir tractors i anar a les mines. No ha quedat clar si el règim "obligava" a les dones a fer treballs pesats o les "castigava". No crec que les obligués, per una qüestió d'eficàcia, que és la dificultat física i biològia de la dona per a fer treballs pesats. Una cosa que sí va fer el comunisme va ser eliminar la discriminació jurídica i legal. Però això no vol dir que les mentalitats hagin de canviar: avui encara hi ha nois joves que esperen de la seva parella que cuini i deixi la feina quan tingui fills, etc. El debat del gènere és tot un altre.

4. L'absència de competència, incentius individuals i responsabilitat personal. Es pot dir que tot va lligat. No hi havia competència perquè no hi havia incentius per millorar personalment. Si l'individu es perdia en el col·lectiu, amb ell es perdia la responsabilitat moral. Això va crear molt d'espai per a la corrupció i la ineficiència. Quan el capitalisme va iniciar la transformació postindustrial, el comunisme no va poder seguir el ritme perquè no tenia els individus adequats, científics, enginyers i tècnics acostumats a treballar i competir amb completa llibertat personal.

5. L'absència de béns de consum. La planificació econòmica del comunisme va donar prioritat a la indústria pesada. Quan els defensors del comunisme han hagut de dir en què era superior el comunisme txec a Occident han dit que en les lents de contacte, la química i la siderúrgia. Però de nou, l'absència d'incentius individuals per a competir i millorar va impedir que es desenvolupés una indústria de béns de consum, que demana professionals del coneixement com són dissenyadors i enginyers. L'absència de béns de consum va tenir un efecte molt important de desgast en la immensa majoria de la població.

Conversa 3, 23 octubre: el comunisme

2009-10-24T00:51:00.010+02:00

Hem llegit aquest text. Poso els comentaris intercalats. En una segona part resumiré el debat.

Comunisme No és cap bona idea «mal portada a la pràctica». La mala pràctica demostra que la idea no és bona, és dolenta.

Amb aquest començament veiem que es tracta d'un text d'opinió. Busca sorprendre el lector d'entrada, capgirant un clixé: la idea que el comunisme és una bona mala idea mal portada a la pràctica és absurda si es pensa que precisament la pràctica dolenta demostra que la idea no és bona.

Els defensors de la bondat del comunisme «com a idea» s’aferren a la creença que existeix una solució per a la qüestió social i el repartiment de la riquesa.Renunciar a una creença pot ser impossible quan és indissociable de la personalitat, quan no es pot deixar de «creure» sense deixar de «ser». El comunisme va tenir crítics molt interessants entre les primeres víctimes. L’escriptor rus Vladimir Nabokov, en un llibre de records, Speak, memory, fa comentaris demolidors sobre el nou règim, amb un to elegant, fresc encara avui. Alhora retrata l’estultícia suïcida de les classes dominants russes, i els intents d’aturar la catàstrofe per part del seu pare, un lúcid burgès de Sant Petersburg, liberal i anglòfil.

El comunisme és una creença de caràcter religiós. És una promesa del paradís a la terra. "Estultícia" vol dir estupidesa i és una paraula culta.

El règim comunista soviètic va pujar al poder amb un suport popular ampli, va industrialitzar el país, va derrotar el feixisme el 1945, va dominar mig Europa. La llavor de la seva destrucció va quedar sembrada per l’immens cost humà d’aquells èxits.

El comunisme soviètic va tenir èxits importants. Aquí hi ha un exemple de metàfora. La "llavor" (txec "semena", o "seminko") és la causa primera d'un fet posterior que trigarà a desenvolupar-se. La llavor queda "sembrada", és a dir plantada, colgada sota terra.

En principi hi havia el Partit i la Idea. La propietat estatal dels mitjans de producció havia de generar una nova economia, una nova cultura i un nou tipus societat. La Idea, la ficció ideològica, a la llarga només es va poder mantenir al món oficial, a través d’un control policial de la societat que va acabar amb l’al·licient individual. El règim solament va poder obviar el problema mentre l’individu no va ser important i n’hi va haver prou amb un ús intensiu de capital, mà d’obra i recursos naturals. Però seguint la tesi de Manuel Castells, quan als anys vuitanta Occident va iniciar la transformació postindustrial, el món comunista es va ensorrar perquè no tenia individus amb l’opció de fer algunes tries lliures, com sí que els tenia Occident.

De totes les teories sobre la caiguda del comunisme aquesta és la més creïble que conec. El sistema va poder competir quan el creixement econòmic depenia de disposar de més acer, més carbó, i més força bruta dels obrers. En canvi, quan el creixement econòmic va passar a dependre del coneixement i d'individus concrets, el comunisme no va poder oferir al·licients a individus concrets, i va fracassar.

La població dels països comunistes tenia el contrari del que la propaganda oficial proclamava: botigues buides i electrodomèstics defectuosos. Alhora havia de viure amb la prohibició de decidir què estudiar i on treballar. Tenien prohibit viatjar i dedicar-se a l’enriquiment i la prosperitat personals. L’edifici del món oficial ja estava abandonat quan es va enfonsar el 1989. El fet va tenir repercussions a Occident. La paraula «comunista» i la simbologia van desaparèixer. Els ideòlegs de la dreta van trobar una mina d’or per deslegitimitar el socialisme democràtic. Encara no es resignen a abandonar-la, tot i que l’anticomunisme va quedant tan arqueològic com el comunisme.

"Enfonsar-se", "ensorrar-se" són variacions de la mateixa idea: l'estructura d'un edifici cedeix, i les parets cauen sobre si mateixes. De tant en tant hi ha una explosió de gas i s'ensorra una casa vella. Aquí es fa servir en sentit figurat.

"Arqueològic" aquí vol dir antiquat, arcaic, passat de moda.

Dilluns 26, conversa a l'Arca

2009-10-24T00:15:00.002+02:00

Dilluns 26 ens trobem excepcionalment a l'Arca, al carrer Celetna, a les 19. Feu-ho córrer. NOMÉS AQUEST DILLUNS, perquè divendres seré a Barcelona.

L'opció de continuar els dilluns a l'Arca a les 19, en comptes de divendres a les 17:30 al Cervantes, encara l'hem de discutir, però de moment jo crec que no hi ha gaire interès.

Més coses: per si algú no ho ha vist, en aquest comentari l'Eva proposava parlar de les festes dels Països Catalans, i fer una obra de teatre. Després de l'experiència d'avui divendres , crec que si jo em preparo el tema i us faig una conferència no serà tan interessant com si continuem en el format dels debats i us veieu obligats a intervenir. Els qui heu de parlar sou vosaltres.

Finalment, sobre l'altra proposta de l'Eva, fer teatre, ja vaig dir que crec que som poca gent i massa irregular en l'assistència.

Però potser una cosa que sí podríeu fer és preparar-vos una exposició individual, per a parlar tres minuts, sobre el tema que escolliu. Si l'escriviu i me l'envieu us la corregiré privadament.

Proposta de nou horari

2009-10-23T01:33:00.000+02:00

L'Andreu em diu que les nostres converses podrien continuar dilluns de 19.10 a 20.45 h, a ARCA, l'aula 49 de Celetna, 20, al Rectorat. Penseu-hi i en parlem el divendres 23 d'octubre. Si ens posem d'acord en fer el canvi, la trobada següent seria el dilluns 26.

Conversa 2, 16 d'octubre: El vocabulari del degustador (acabem amb el vi)

2009-10-17T00:59:00.000+02:00

La conversa del 16 d'octubre ha estat la segona sobre el vi i l'hem dedicat al vocabulari de la degustació.

El color és el més relativament fàcil de descriure. Es fa servir un nom de color bàsic i un adjectiu que indica el matís.

Per exemple, "groc verdós".

Es interessant que us fixeu en aquest sufix "-ós" perquè un color pot ser "groc" o quasi groc, és a dir "grogós". Igualment verd/verdós, vermell/vermellós, blau/blavós, negre/negrós, però en canvi tenim blanc/blanquinós. En canvi si és quasi rosa és "rosat", com un tipus de vi, precisament.

A l'hora de definir els aromes se'ns comença a complicar la vida. Es fa servir un vocabulari basat en la comparació, amb una tendència a la complexitat que a vegades és excessiva i va en contra de la precisió i la concisió necessàries.

Algú, per cert, va preguntar com és que les aromes es comproven per tècniques cromatogràfiques, argumentant que "croma-" indicava "color". L'únic que heu de fer és comprovar que "cromatografia" és una tècnica de separar els components de mescles a base de filtrats successius, ho podeu llegir aquí. Per tant no té res a veure amb la qüestió del color.

Les famílies aromàtiques segons Peynaud també contenien algunes paraules difícils.

El primer dels aromes animals és "butíric". Ve d'àcid butíric, en podeu llegir una definició que segurament us servirà de poc si no sou químics. En aquesta pàgina de química de la Universitat Rovira i Virgili vaig trobar que l'aroma "butíric" és com de mantega rància, i això almenys ja ens dóna una idea més clara.

Els altres aromes animals, de carn, pútrid i cuir són clars. La segona família són aromes balsàmiques: resinosa, de pi, eucaliptus.
3. Fustoses: roure, castanyer, acàcia.
4. Empireumàtiques: de cuit, caramelitzades, torrat, fumat. Fixeu-vos que tenen en comú el tractament calòric de la matèria orgànica.
5. Químiques: alcohol, acetona, acètic (vinagre)
6. Espècies: pebre, canyella, nou moscada, clau
7. Florals: rosa, gerani, violeta, taronger, lila.
8. Fruitoses: cirera, maduixa, grosella, préssec, pera, poma, plàtan.
9. Vegetals: herba, fulla morta, tabac, te, bolet.

N'hi ha alguna més, i hi ha més classificacions. Hi ha qui divideix la fruita en fruita vermella, fruita blanca.

Quant al gust, els quatre bàsics sóm dolç, salat, àcid i amarg, i s'hi pot afegir un cinquè, l'umami, que és de la proteïna o la carn.

Les sensacions tàctils són també poques. L'astringència en txec és "schopnost vyvolat stažení, svíravost". Una sensació de boca com "encongida" que deixen certs vins. La fluïdesa ja enteneu què vol dir. El caràcter pungent vol dir caràcter "bodavý, popichující, podněcující" (trieu la que més s'ajusti a una sensació provocada per una beguda). Finalment la causticitat és la "leptavost, žíravost". (També es fa servir per definir certa manera de parlar o escriure: "jízlivost, uštěpačnost").

El que és més difícil es parlar de sensacions complexes com la impressió total que provoca un vi en termes relatius a l'estructura, el cos, la persistència aromàtica, l'elegància, l'harmonia, el caràcter, el nivell d'evolució.

Finalment, el vi provoca molta inseguretat a l'hora de parlar-ne. És difícil, no s'acaba mai d'aprendre'n, i al final no hi ha res més fiable que les pròpies sensacions: el bon vi és el que ens agrada a nosaltres personalment, per les raons que sigui.

Amb això donem per acabat el vi.

En pròximes converses vull que parleu més, i us proposaré fer debats sobre un tema determinat, que introduïrem amb un text breu. Després us dividiré en dos grups i uns exposareu arguments a favor, i els altres en contra.

Enllaços d'interès

2009-10-16T02:44:00.000+02:00

Com deveu saber, el català té una enorme vitalitat a internet. Des d'aquí aprofitaré per anar-vos cridant l'atenció sobre enllaços que us poden ser útils

La Wikipedia
http://ca.wikipedia.org/

La Wikipedia catalana és una de les primeres que es va fer i és la quinzena del món amb 204 mil articles. La txeca, per comparar, és la divuitena, amb 138 mil articles, i l'eslovaca la vint-i-sisena, amb 110 mil. No faré una descripció detallada del que aquesta web pretén fer, es tracta bàsicament d'una enciclopèdia feta per molts col·laboradors.Hi ha qui posa en dubte la seva fiabilitat, però conté textos de qualitat.

El diccionari i l'enciclopèdia
http://www.diccionari.cat
http://www.enciclopedia.cat

A través d'aquí accediu al Diccionari de la Llengua i a l'Enciclopèdia Catalana en línia.

Conversa 1: La degustació del vi

2009-10-16T02:02:00.004+02:00

El primer dia vam començar a parlar de vi pel més important, que és la degustació. "Degustar" és la paraula culta que es fa servir en el món del vi i la gastronomia. "Tastar" és la paraula popular i "provar" és un castellanisme. En català es tasta el menjar i la beguda i es proven totes les altres coses. Tastar/provar en txec és "ochutnat/zkusit" (ja m'avisareu si escric alguna paraula malament).

La degustació professional serveix per assegurar que un vi té unes qualitats determinades i és complexa. Però la gent normal, és a dir qui no té res a veure professionalment amb el vi, ha de degustar el vi per plaer.

La primera condició és tenir l'atenció desperta i els sentits ben disposats. Tastar el vi és un acte conscient i voluntari. Beure aigua és tot el contrari, un acte reflex per calmar la set. De manera que fareu bé de beure aigua i calmar la set abans de beure vi.

Primer de tot intervé la vista. Mirem el vi i observem l'absència de partícules sòlides, després la transparència, la limpidesa, la lluminositat del vi o en cas contrari la manca de brillantor, l'opacitat, la terbolesa.

Fixeu-vos en tots aquests noms abstractes i en l'adjectiu corresponent
transparència, transparent
limpidesa, límpid
luminositat, lluminós
brillantor, brillant
opacitat, opac
terbolesa, tèrbol

Teniu la seguretat que sabeu què volen dir en txec?

Tot seguit cal fixar-se en el color: la intensitat, i el matís. Un color pot ser més o menys intens, i s'expressa amb un nom bàsic, per exemple un vi blanc pot ser "groc". El matís s'expressa amb amb adjectius, per exemple "pàl·lid verdós". La intensitat del color i el matís orienten molt sobre l'estructura del vi, el cos, l'edat i el nivell d'evolució. Els vins envellits tenen colors més foscos i opacs.

Cal fixar-se en la fluïdesa del vi, cal veure si s'adhereix a les parets de la copa i fa regalims o llàgrimes. Cal comprovar si hi ha gas. Els vins joves poden tenir una resta de bombolles procedents de la fermentació, que els vins envellits perden.

Després de la visió intervé l'olfacte. Cal flairar la copa en repòs. Amb aquesta primer cop de nas sabrem si el vi està o no lliure de defectes, si el vi és net i franc. Un vi oxidat, per exemple perquè el tap s'hagi fet malbé i hi hagi entrat aire, un vi que hagi començat a convertir-se en vinagre es nota en aquest moment.

Després hem de remoure la copa per provocar el despreniment dels aromes volàtils. En els vins joves això no és tan important com en els vins envellits, els quals s'aprecien millor en copes més panxudes. En la descripció dels aromes es fan servir imatges i es compara. Quan es parla de maduixes, poma, cuir o tabac no s'està dient que hi hagi cap d'aquestes coses al vi.

Un cop hem vist i ensumat el vi, intervé el sentit del gust. Hi ha tres fases: a la primera, l'atac, dominen els gustos dolços originats per l'alcohol i els sucres. A la segona, l'evolució, s'hi fan presents els sabors àcids i salats als quals cal afegir les sensacions aromàtiques percebudes per via retronasal i sensacions de tacte com l'astringència. Finalment, en el darrer gust hi ha predomini de gustos amargs, originats pels tanins.

Fixeu-vos en el vocabulari:
-visió, olfacte, gust i tacte, i podem dir que l'oïda només intervé si escoltem algú parlant del vi :)
-dolç, salat, àcid, amarg
-tanins, astringència
-atac, desenvolupament, darrer gust

Al final de tot podem resumir la suma de sensacions en una descripció del vi i valorar-lo. L'alcohol, l'acidesa, els aromes i els tanins han de ser identificats, i tot seguit s'ha de valorar la relació entre tots ells i l'harmonia. Simplificant molt, es pot dir que un vi és bo des del punt de vista del gust quan assoleix l'equilibri exacte entre els components de tipus àcid, astringent i amarg d'una banda i els components dolços de l'altra.

A més del gust, hi ha els aromes que venen de la varietat de raïm feta servir, de la fermentació i de l'envelliment.

A continuació podeu veure un exemple de notes de tast, i això ens servirà per enllaçar amb la pròxima conversa, sobre el vocabulari de la degustació:

Vi de color negre de lleugera intensitat. En nas sorprèn la presència de fruites i darrere sorgeix la fusta de la barrica sense gaire agressivitat. Entrada voluminosa en boca de mitjana estructura persistent i amb personalitat.

Conversa 1, 9 d'octubre. Comencem amb vi.

2009-10-10T01:58:00.002+02:00

El 9 d'octubre hem començat un curs de converses a Praga. Ens hem presentat i heu explicat per què ens interessava practicar la conversa en català.

El primer dia heu vingut dos homes i cinc dones d'edats diferents, tot i que la majoria sou estudiants, per exemple de dret, economia o zoologia. Els vostres interessos són molt diversos, però teniu en comú una curiositat cultural per l'idioma català.

Per començar hem llegit i comentat un text amb la descripció de la degustació del vi. L'he triat perquè és un tema que conec de prop, pel fet que em dedico a importar i distribuir vi. Alhora és un text que parla de coses molt bàsiques, com són el sentits: el vi s'ha de mirar, s'ha d'ensumar, s'ha de tastar, i les sensacions i les percepcions s'han de descriure.

Això no vol dir que jo tingui un interès especial en parlar de vi. Solament em resulta més còmode. Podem parlar de qualsevol cosa que algú proposi.

A través d'aquest bloc us podeu animar a participar. Si sou en un curs de conversa he de pensar que enteneu el parlat i l'escrit passivament. Però com que parlar i escriure activament és més complicat, prefereixo que opineu en txec (o eslovac, o anglès, o espanyol) abans que us quedeu sense dir res.

A través d'aquest bloc aniré publicant material útil per a les nostres converses. En el pròxim post repassaré el més remarcable del text del primer dia.