per cert

La fórmula "per cert", que és bastant informal, ens serveix per introduir o ampliar una conversa o una exposició en curs. És molt útil, i és molt productiu esforçar-se en ampliar aquest tipus d'expressions que expandeixen el discurs.

Per exemple, el professor es podria passar tota l'hora fent la classe, i al final dir. "Per cert, ja tinc els resultats de l'examen", i posar-se a repartir-lo per comentar-lo en grup.

De tota manera no confieu gaire en fórmules verbals i expressions clau. No tingueu por de parlar sobre el vostre discurs, i explicar el que heu dit i voleu dir. "Ara ja he dit això. Ara voldria parlar d'això altre".

Per cert, entre unes coses i les altres aquest primer curs ja s'acaba. Aquestes expressions com "per cert" ens obren tot un nou camp de treball. L'any que ve continuarem en aquesta direcció.

Divendres que ve dedicarem la conversa a repassar tots els materials d'aquest bloc. Si no ens veiem, molt bon Nadal i bon any nou.

Crítica literària

La crítica literària és una tasca molt desagraïda. Tractar amb els egos dels escriptors és una feina infame: John Updike té un conte on el narrador assassina crítics literaris. Philip Roth exigia en les entrevistes promocionals d’Exit Ghost (2007) una moratòria de cent anys en xerrameca literària, i demanava que es disparés un tret als infractors, a boca de canó. A Catalunya, segons alguns, la crítica està en crisi sempre. El sector del llibre sembla instal·lat en una ansietat permanent. Es compara un present miserable amb un passat idealitzat: que la nostàlgia d’uns mandarins «creant» el gust de les masses sigui involuntàriament còmica no vol dir que no pugui ser útil una funció d’intermediació entre el llibre i el públic.

Els mandarins eren poderosos funcionaris de la Xina imperial. S'aplica a persones que formen un cercle reduit de poder. El text deixa veure des del principi intenció humorística, i cita dos autors que resolen amb humor negre el que veuen com la futilitat de la crítica literària. Quan es parla de Catalunya, la redacció és una mica complicada: en un passat idealitzat hi havia autoritats culturals i quasi morals, crítics de pes que separaven el que està bé del que està malament. Avui això s'ha perdut, no hi ha autoritats i sembla que tot val. A l'autor del text ja li està bé: se'n riu d'una possiblenostàlgia de l'ordre que puguin tenir alguns, però admet que seria útil alguna intermediació entre el llibre literari i el públic general.

La situació actual no és satisfactòria tot i la proliferació de suplements culturals perquè a) cada suplement tendeix a promocionar llibres publicats per l’editorial que pertany al conglomerat mediàtic del diari, i b) la «crítica» l’escriuen periodistes jovenets, o becaris, és a dir (parafrasejant Umberto Eco) pobres desgraciats que s’han de llegir cinc llibres en tres dies i elaborar una pàgina d’opinió sobre cadascun.

Continua la broma. La situació està descrita amb un toc d'exageració i humor negre, però no deixa de tenir algun fonament.

La solució d’aquest panorama ha de venir de l’enginyeria. Amb aquest objectiu, primer de tot podríem reduir tots els autors a quatre tipus: els bons que venen, els bons que no venen, els dolents que venen i els dolents que no venen. No són absoluts, sinó tendències. En un pla dividit en quadrants, cada escriptor es mouria pel seu quadrant o canviaria de quadrant, segons els alts i baixos de la carrera. Què situaria cada escriptor en el seu quadrant?

Primer de tot hi ha les vendes. Les editorials tenen constància de tots i cadascun dels llibres que venen. Haurien de deixar d’amagar-ho. Segon, determinar qui és bo/dolent es podria fer per una enquesta al públic especialitzat: els crítics, tant els professors com els periodistes literaris, i els lectors de les editorials. Tots ells haurien de puntuar les obres, i segons les vendes, els punts obtinguts i el nombre de gent interessada a donar punts, cada autor se situaria en el quadrant adequat: bo/ven (Quim Monzó), dolent/ven (Maria de la Pau Janer), bo/no ven (l’escriptor de culte), dolent/no ven (legions de professors i periodistes). Caldria afinar el mètode, però la idea és clara: resumir la crítica literària en una sola pàgina, amb un sol gràfic.

Seria un exercici interessant buscar escriptors txecs en aquestes categories. Michal Vieweigh, després d'un començament prometedor (bo/ven) s'hauria anat desplaçant cap a un altre quadrant (dolent/ven) per la necessitat de publicar un llibre cada any i fer bullir l'olla.

Literatura

Existeix una literatura escrita no solament per mestres i periodistes sinó també per uròlegs i advocats. A base de perseverància aprenen a aixecar tramoies de personatges intercanviant frases, pujant i baixant escales, obrint i tancant portes. Donen valor literari a coses que no n’han de tenir necessàriament: l’expressió directa, la intensitat emocional, les històries «fortes». Són la bona gent que qualifica com «de novel·la» la vida d’una senyora de fer feines equatoriana amb una cama de fusta i set fills al seu càrrec. Però una vida és a priori de novel·la igual que una pedra és una escultura en potència. Una altra font de contingut és el coneixement professional especialitzat. Si l’uròleg pot descriure amb exactitud operació de pròstata, per què no posar-ho? D’aquesta literatura en diem «mala literatura». Hi ha mala literatura que provoca relaxació d’esfínters, però també hi ha la bona mala literatura, escrita i promoguda professionalment, especialment el Dia del llibre.

Els judicis de valor estètic sobre una obra literària són una cosa, i la realitat de la indústria cultural i del mercat és una altra. Parlem de "literatura barata" o "de quiosc". Parlem de "literatura comercial", "literatura d'aeroport" o fem servir el terme anglès, "bestseller".

Parlem de "novel·la rosa" per fer referència a un tipus de narrativa adreçada a dones, amb històries basades una determinada idea de l'amor. En txec és "červená knihovna", biblioteca vermella, segurament perquè el passat una edició d'aquesta literatura que feia servir el color vermell es devia fer tan popular que va passar a definir el producte. D'aquesta literatura també se'n diu, despectivament, "pornografia sentimental" perquè parla dels sentiments d'una forma òbvia, sense deixar res a la imaginació d'una lectora a la qual se suposa limitada.

Parlar de "relaxació d'esfínters" és servir una vulgaritat amb paraules tècniques; parlar de "bona mala literatura" es fer servir una paradoxa per dir que tota aquesta literatura també ha de seguir les seves regles; la menció del dia del llibre es refereix a la festa de Sant Jordi, quan Catalunya s'omple de parades de llibres al carrers, i es venen molts llibres. La indústria del llibre ho aprofita, pragmàticament. L'opinió crítica destaca el cofoisme de la festa i la comercialització frenètica concentrada en un dia, en el rerefons del que continua sent una societat illetrada.

La bona literatura apareix quan l’escriptor ens diu la veritat sobre alguna cosa, i queda incorporada a la nostra visió del món. La cara fosca de la modernitat és com l’explica Kafka; la sexualitat masculina és a Lolita, de Vladímir Nabokov; l’ànima de l’arribista és a The Great Gatsby, de Scott Fitzgerald. Tot i el respecte que es professa a la bona literatura, també és cert que hi ha una certa aversió i un cert odi al novel·lista. Regularment surt algun professoret-periodista «desmitificador » i «valent» que troba audiència gràcies al plaer que sent la púrria mediocre quan s’ataca éssers que han arribat a altures que ells no són ni capaços de somniar. La nostra societat pateix una forta plaga d’antintel·lectualisme.

Es defineix el que és bona literatura a partir d'obres considerades canòniques o referències clàssiques. Una altra cosa és que hi hagi més o menys acord per tancar una llista d'obres canòniques. En algun moment el debat degenera en una pulsió antiintel·lectual, en una autèntica labor de destrucció, d'atac al talent. És una opinió personal.

El que avui anomenem «literatura» neix lligat al proselitisme religiós i a la propaganda política: el cabdill que matava tots els altres i s’imposava tenia necessitat d’un poeta que el glorifiqués. Neix també en la nit medieval, a la vora del foc, per la necessitat d’evasió del poble poruc i mort de gana. Arguments comuns es repeteixen a les diverses cultures, són fantasies: el noi del poble surt de casa fugint de la misèria, es fa un lloc al món i al final, després d’un bon sopar, obté el coit amb la princesa.

Una referència al doble origen de la literatura: d'una banda propaganda política, de l'altra l'expressió d'una mentalitat col·lectiva.

Amb la literatura moderna, derivada de la idea romàntica del «jo», comença el problema de l’originalitat. L’autor pretén, no ja complaure, sinó ser valorat per ell mateix. La producció industrial de literatura genera la necessitat de l’intermediari, del crític, tant des de l’acadèmia com des de la premsa. Amb el temps es veuria desbordat i impotent a l’hora d’aturar la confusió. A partir dels anys seixanta del segle passat, l’acadèmia es revoluciona: noves teories entorn del gènere i la vida sexual de l’autor, o del color de la seva pell, ataquen vells ordres però no en creen de nous (vegeu «crítica literària»).

Això remet al que ja s'ha dit més amunt, sobre certa labor de destrucció, sobre pulsions antintel·lectuals. El fenomen de la correcció política a Txèquia ha arribat tard i malament, de manera que el mur de Berlín potser sí que va servir d'alguna cosa després de tot. De què estem parlant? De la necessitat de mirar amb lupa tot el discurs que parla de com un gran autor era molt cruel amb la seva dona o tenia unes idees polítiques pintoresques. No es tracta d'impedir la renovació de les humanitats, ni tampoc es pot lluitar contra l'obvietat que cada època llegeix els clàssics d'una manera determinada. El problema és com sempre l'excés.

Quan "gràficament" no és "graficky"

Una cosa està descrita o explicada molt "gràficament" en sentit figurat, és a dir quan es pot imaginar o veure.

"Gràfic" ens porta, en sentit literal, a "disseny gràfic", "arts gràfiques", "artista gràfic", "exposició de l'obra gràfica de l'artista tal".

Un gràfic és una figura que expressa visualment relacions entre magnituds i serveix per transmetre una millor la comprensió d'aquestes. Segurament que es fan servir en pràcticament totes les ciències. En txec és un "graf".

En txec també parlem de "grafický design", però sembla que en sentit figurat "graficky" no és genuí i no funciona bé. Es diu "názorně", per tant no podem expressar ni descriure res "graficky", i si traduïu alguna cosa haureu de vigilar.

El sentit d'aquestes notes no és cap altre que explicar-vos gràficament punts de la gramàtica i de les diferències entre els nostres dos idiomes ;)

Il·lusió / iluze

Ens podem fer il·lusions, en plural i en singular, quan creiem que està a punt de passar-nos una cosa que volem i esperem plaent, quan creiem que estem a punt de viure una cosa memorable. També ens podem lamentar, si les expectatives no es compleixen.

Em fa il·lusió saltar pel pont amb una goma lligada als peus.
Jo de tu no em faria il·lusions, perquè aquesta noia no és per a tu.
S'havia fet il·lusions, però no va guanyar el premi.
Al meu fill li fa molta il·lusió que li regalin un martell

Un "il·lús" és una persona que tendeix a no tocar de peus a terra i a crear-se expectatives sense fonament.

La paraula txeca, "iluze", sembla que es fa servir estrictament per a parlar de fantasies, sense aquesta connotació de plaer, ja sigui anticipat (em fa il·lusió) o perdut (m'havia fet il·lusions, i res). En txec la idea del plaer s'expressaria per exemple amb "těšít se".

Espero que no perdeu la il·lusió per anar aprofundint en el català.

Conversa 7, 20 de novembre: consumisme

La qüestió del consumisme ha provocat un debat molt viu sobre la pèrdua de qualitat dels aliments en relació amb el temps del comunisme.

Hi havia dos tipus de iogurts, amb confitura al fons del pot de vidre, i el iogurt. La barreja s'havia de remenar amb la cullera.

Avui hi ha 50 tipus de iogurt però els sabors són menys intensos.

Els iogurts d'avui són més barats en relació amb el que la gent guanya i estan més ben distribuïts, se'n pot trobar per tot arreu.

Aquesta dualitat passa amb molt de menjar processat: el capitalisme fa millor el màrqueting i la distribució, però és indubtable que la lluita per reduir el costos ha repercutit en la qualitat dels aliments.

Per exemple, si avui en dia es pot fabricar una salsitxa que de fet no té carn és perquè una norma determinada ho permet.

Això no vol dir que no hi hagi salsitxes amb carn, evidentment. Però el que abans era l'estàndard, avui és el luxe. O bé dit a l'inrevés: la producció i la distribució massiva d'aliments només es pot aconseguir rebaixant els costos a través de la rebaixa dels estàndards de qualitat.

Que cal canviar la norma? Doncs es canvia.

Conversa 5, 6 de novembre: la droga

En el debat de les drogues no vam fer dos bàndols amb postures contràries.

Vam anar perfilant una opinió col·lectiva a favor d'una despenalització limitada, amb una distribució controlada i amb mesures com per exemple la prohibició de la publicitat.

Tothom va estar d'acord en la dependència perillosa que poden provocar drogues legals com l'alcohol i la nicotina. Però la societat conviu amb aquestes drogues, les quals, a través dels impostos que paguen, generen almenys un efecte positiu.

Aquesta mateixa lògica es pot aplicar a la despenalització de substàncies que són avui il·legals.

També vam passar revista a la pulsió que ens fa als humans addictes a segons quines substàncies i sensacions. Per exemple, algú pot ser addicte al suc de taronja.

És complicat.

En aquesta qüestió de les drogues apareix la que segurament és la sèrie de paraules més lletja del català: drogoaddicció, drogoaddicte.